La primera pujada passat el Llané Petit per agafar el camí d’es Far és interminable. Odies l’asfalt més que el pes de la motxilla. També odies les vistes de cases amb piscines sempre buides. No s’hi veu mai ningú que es diverteixi. Potser ha arribat l’hora de socialitzar tanta casa avorrida i organitzar l’escàndol de l’estiu a Cadaqués. Que des que Gala és morta sembla que follar sigui cosa de portes endins.

Prou mirar piscines d’altri i més concentrar-te en el cul de qui tens davant. Que poc estètics els pantalons de fer esport. Sempre negres, de tacte entre sedós i de plàstic reciclat. La samarreta llampant perquè els que les dissenyen a les curses tenen mal gust. Així vestits, de cap manera acceptaria ningú a la festa de la piscina ocupada que sense voler ja estic organitzant. El dress code seria tot menys roba tècnica. Prohibida tota referència tèxtil a curses de comarques.

Em vull posar a plorar per tanta injustícia, tant de sol, com pesa la puta motxilla, però ja sóc a dalt, s’acaba l’asfalt i comença el camí. També hem deixat les cases enrere i de vistes interessants tinc les seves espatlles. Jo les conec despullades. També conec el mar que hi ha a sota, ell em coneix a mi i sap de les meves dèries. Em fa fotos boniques, que es poden ensenyar al xat de família. El que s’ha de suportar per tenir un orgasme sota el Far.

El camí es fa més estret, tant que si t’entrebanques rodoles cap a mar. Potser que ho proposi i m’estalviï el darrer tram. Quines ganes de deixar la motxilla a terra i obrir el tàper de préssec viatger, que és mel, i endolcir-me la boca. Això m’anima i em fa sentir més lleugera, accelero el pas. Dic hola al Far quan hi passo pel costat, sense massa entusiasme perquè aquí a què hem vingut. Baixo primera cap a la cala. Sense adonar-me’n ni porto la motxilla ni ell la samarreta florescent que ja deu ser camí de Mallorca. La Gala m’aplaudiria.

  •  
  •