El meu avi talaiava vaques, ovelles i ramats de bèsties en general que es deixen talaiar. Era tot ell gros, panxacontent, amant de les bones ombres per fer la migdiada i apassionat dels toros que l’obligaven a baixar a Barcelona un parell de cops l’any. Va enamorar i es va casar amb la meva àvia modista, la pencaire, la que el va haver d’anar a buscar després de la guerra a Mallorca, en un camp de concentració on feia de cuiner, anys després de donar-lo per mort a l’Ebre, i agafar-lo per l’orella i fer-lo tornar cap a casa tant si vols com si no vols.

La meva àvia, l’altra, dies abans de parir el que seria el meu pare, va agafar una turca tan impressionant que la seva sogra la va haver de bufetejar fins que va recuperar la consciència. El que seria el meu pare mai va poder tolerar l’alcohol, i ho justificava amb els antecedents de la seva mare, que per altra banda l’experiència no li va servir de lliçó i va continuar sent fidel al Carta Nevada fins que li va arribar l’hora.

A mi no m’agraden els toros, us ho puc assegurar, per molt que el meu amic extremeny digui que cada vegada que veu el José Tomás se li apareix la verge. Tampoc he abandonat mai la família per moltes ganes que en tingués i sobretot mai dels mais m’he begut una copa de Carta Nevada sense pensar que els Déus no haurien de permetre certes aberracions.

  •  
  •