Amb el bolso relluent a la mà tanco la porta de casa anant amb cura que el marit quedi per la part de fora. Per la part del carrer, que és on sóc jo. No es tractaria una nit com avui deixar-lo a casa, que és Nadal. Encetem el que encara no sabem que serà una nova tradició. La dels adults que tornen a la vida nocturna. Que van a bars de nit i ballen Rosalia i Madonna amb la mateixa passió.

El pollastre fa dos dies que espera dins d’una olla. No hi he dipositat grans esperances, el cuiner és molt destre en coses cuquis de la thermomix, però el que és un rostit clàssic, tinc els meus dubtes. Això era més aviat la meva especialitat, però la deixadesa de funcions pròpies d’una senyora que surt la Nit de Nadal amb bolso relluent fa que s’hagin traspassat les competències.

Els nens obliguen a fer cagar el tió. Dir nens quan podria dir nois més alts que jo seria més apropiat. Però que em diguin quan els nens deixen de ser nens per una mare. Els nens, doncs, imposen fer tornar la tradició. I amb això, una senyora que ja no fa rostits es veu obligada a recuperar l’esperit de Nadal i habilitats de triar, pagar i embolicar regals.

Al carrer no fa fred per ser la Nit de Nadal. I els ocells canten. I el DJ fa una selecció que enamora. El senyor que fa rostits es mou d’una manera que em fa buscar un racó lliure per felicitar-lo convenientment sobre l’encert de posar prunes i pinyons a la recepta.

  •  
  •