La buguenvíl·lia es pensa que és un roser. Des que la vam plantar al seu costat. També li ha costat fer flor. S’ha esperat que el roser florís després de Sant Jordi, ja ben bé entrat el maig quan la calor esparvera. Ens pensàvem que era borda, o estava enfadada amb nosaltres perquè no és que la tractés massa bé, jo. Rancors d’altres temps i d’altres buguenvíl·lies que m’he anat trobant al llarg de la vida.

Com la primera, la que va venir a viure amb nosaltres del pis amb terrassa a la casa del llimoner. El trasllat al desembre no se li va posar gens bé. Es va assecar ràpidament, en aquesta terra no hi viuré, va fer. La vaig arrencar sense vessar una llàgrima. No plorem per les plantes desagraïdes. També l’altra, la que ens tapa les vistes a mar a Cadaqués perquè ella vol mirar a dins i nosaltres volem mirar a fora. Cada any l’hem de podar, arriscant-nos a una multa administrativa, perquè ella s’entesta a créixer sense mesura i tapar i esgarrinxar els porticons i bloquejar les vistes. Fa incursions a dins i si ens despistem ens la trobem enfilant-se a la llitera del costat de la finestra dels nois. El meu germà diu que alguna vegada ha trobat a faltar una cervesa a la nevera.

A l’àtic d’una meva amiga, on passo bona part de la meva vida, n’hi ha una com la meva que floreix tant que un veí emprenyat del primer, perquè la flor sobrant li cau al pati i li embussa el desaigua, li recull les flors i els hi deixa a la bústia com a mostra del greuge. La meva amiga recull cartes de bancs i pètals sobrers.

Per tot això, mai m’hauria pensat que la que tenim ara a la casa del llimoner faria flor de rosa. La vam comprar sense esperança, amb incredulitat, amb una mica d’esperit de redempció per l’espècie. Gairebé un any plantada i cap flor. Això que la vam comprar florida. Un any creixent volent escapar cap al jardí de la veïna que hi té un taronger. I nosaltres que ens ho miràvem deixant que fes, que almenys no s’havia assecat. D’una planta suïcida a una planta escapista hi ha esperança. Com que teníem la creença que la nostra relació aniria pel pedregar vam oblidar-nos de mirar-la amb ulls amorosos de pastors de plantes, de jardiners de pati, i només pensàvem que no en faríem res i que no ens donaria cap alegria. Fins i tot, en una conversa informal al nostre proveïdor de potingues de jardí, ens va dir que amb la nostra actitud, era difícil que florís.

Il·luminat, vaig pensar.

Li vam posar boletes blaves gens ecològiques aprofitant que n’hi posàvem al roser, que l’hem d’esperonar perquè comenci a florir. No és dòping, és alegria. I ja ens va semblar una mica estrany que la fulla que sortia de les mil ramificacions que es va dedicar a fer durant l’any de no florir era molt semblant a la fulla del roser. I les roses del roser aquest any no eren tan vermell sang i més fúcsia de collaret d’estiu. I de les puntes dels branquillons que es tocaven s’hi entreveia una voluntat de fer alguna cosa que no fos de color verd fulla. Un tímid esclat primerenc de flor que no fos dit que era la que li tocava per espècie. I va florir com una descàrrega de joia amb el roser en plena efervescència. Nosaltres, per si de cas, no li diem que no és un roser. I al roser li donem les gràcies cada nit.

Les altres buguenvíl·lies, les vives, segueixen fent la seva.