Quan l’aigua et cau cames avall i es tenyeix de vermell no saps exactament per què hipnotitza. Menys després de trenta anys, trenta, de veure el mateix espectacle mes a mes i cada vegada et meravelles d’estar viva malgrat la sang que corre i forma grumolls al fons de la banyera. La part superficial corre menys tenyida, fa rius o corrents que marxen ràpid però la part fonda costa més i has d’empènyer-la amb els dits del peu i acompanyar-la perquè se’n vagi. Sempre deixant rastre. Sigui perquè no has passat un raig d’aigua freda a la banyera quan ja portes el barnús, sigui perquè és la tovallola qui delata. El moment de fer el pas i sortir del vapor i de les carícies de la dutxa també és complicat però d’aquest sempre te’n surts amb alegria. No veus precipitar-se gotetes de sang a terra, mai. L’evidència és sempre a la roba, al tamboret on t’asseus per esperar que el vapor desaparegui.

Tota aquesta sang sembla poca quan surt la criatura, allò sí que és un espectacle de fluids que ho esquitxa tot. Els guants de l’obstetra, de la llevadora que li aguanta el cap i fa aquell moviment per acabar d’arrencar el que fa només una estona eres tu. Quin bassal als peus del paritori que no té aturador. I encara amb la criatura panxejant li vas traient suaument les teves restes que no s’han escolat aquesta vegada a la dutxa, que han romàs dins teu tant de temps i l’han acompanyat fins que ha volgut fer-se pas i ser una persona nova. Això gairebé et procura la mort cada vegada que et passa. I hi tornem, hi tornem encara no sé ben bé per què.

Quina mania aquesta de voler perpetuar-nos.

  •  
  •