Lletra TEstic al principal que em deixen cada vegada que emigro a Barcelona. El ritual es repeteix si és dijous. Tren, Universitat, claus dins d’un sobre desgastat, olor coneguda, porticons oberts. Avui ho he volgut fer més emocionant i he travessat la Universitat d’extrem a extrem. He entrat per matemàtiques i he sortit per Aribau arriscant-me a ofendre els déus dels lingüistes. M’agrada flirtejar amb el perill. Ningú ha de saber mai que he posat els peus al claustre de matemàtiques, els filòlegs clàssics em retirarien la paraula i seria una catàstrofe no poder parlar llatí amb ningú que estigui viu. Quan he arribat a la zona de filologia estava tan excitada com tot el Vaticà fa uns dies. De fet, porto el meu jersei rosa i unes sabates vermelles que si te les mires amb amor podrien ser fins i tot del color porpre. M’he sentit com el cardenal que custodia el document abans de sortir al balcó. Nervis, emoció, la consciència de transcendir en una sola passa que t’aboca al que tothom espera de tu. La passa que et defineix perquè has triat el camí que porta al claustre de filologia, que té el punt d’informació que em custodia les claus del principal dels porticons.

L’ordinador no em va bé, el meu. Salto a l’ordinador que era de l’Octavi. M’instal·lo el chrome perquè no vull deixar petjada als seus navegadors. Després m’oblidaré de borrar l’historial i el que és pitjor, de netejar l’arxiu de baixades. Avui no puc fumar perquè hi han passat els pintors i representa que es tracta de mantenir aquest blanc del sostre que grogueja per les humitats i no pel tabac, però faig cas. Miro més enllà dels porticons i veig un balcó on hi hauria d’haver una finestra. He ficcionat moltes vegades aquest espai com perquè ara se m’aparegui un balcó, així que decideixo seguir veient la finestra mentre treballo mentre no fumo. I se’m fa fosc fora de casa.

  •  
  •