No he fet mai una truita de patates i en faig bandera. Tinc un xaval contractat que me les fa. Més d’un, de fet. I amigues. La sogra i a cal Ramon també en saben fer. A vegades no me les fan del meu gust, un pèl massa cuites. A mi m’agraden cruetes, que es noti la patata però no la ceba. En fi, aquest any tampoc penso iniciar-me en el tema. Ja fa més de quinze dies que som al 2020 i persisteixo.

He fracassat estrepitosament en el propòsit de beure més vi bo i menys de no tan bo. Si ara m’hi poso i amb el que resta d’any, potser inverteixo la tendència. Però ho veig difícil quan un vi execrable em sembla excel·lent pel simple fet que me’l serveix una millor amiga mentre m’encén un cigarret i m’explica que ara fa pàdel. El vi es converteix en un conducte lliscant cap a una vida trepidant d’amants, raquetes i sortides a mitjanit de pisos aliens.

No penso deixar de ser rossa natural. En principi ho tinc fàcil perquè és una propietat innata, però és veritat que s’ha de cultivar perquè si no la natura s’entesta a reconduir-te cap als tons més foscos. És un propòsit agraït perquè es complementa amb el de no conduir si no és estrictament necessari i el de lluir el collaret de perles en els dies tenebrosos.

París, Islàndia, Squamish. No cal que sigui per aquest ordre ni tot al mateix viatge. Molt curiós que les destinacions de l’any hagin de ser llocs coneguts. Potser m’he estancat, però és que no tinc cap ganes d’anar a desxifrar línies de metro, ni d’haver de fer investigació al Tripadvisor per trobar un restaurant per dinar. Tinc ganes d’entrar a la cerveseria de l’altra punta de món i demanar les mandonguilles de sempre.

De moment cap bon propòsit més. Perquè els de llegir la ment, manipular humans, fer hores de llit fora del llit, si no ens hi hem posat fins ara, ja fem tard.

  •  
  •