Arxiu “Coses que no s’han de fer”

Les deeses no s’haurien de deixar els llums encesos

Està reclinat en un sofà amb una copa a la mà. Aquesta és l’actitud de vida de sempre. No fa respiracions de ioga, tampoc pensa quina ruta seguirà al Wikiloc. La meditació és una activitat que troba escandalosament inútil i ja no parlem de les recomanacions de deixar l’alcohol. Està reclinat en un sofà, tout simple. Espera que s’esdevingui alguna cosa guarra, que soni el timbre, que s’obri la porta i aparegui ella suada i amb la cua mal feta perquè ve de salvar el món altra vegada i li digui procura’m plaer, ràpid, perquè he tingut un mal dia.

Haurà de deixar la copa a terra, a la moqueta. Que si es vessa que sigui per procurar-li plaer. Sempre parlen així, amb estil. Besa’m, descorda’m, adora’m. Contrasta una mica amb els seus actes, que no són tan refinats com el llenguatge. La sensació és la mateixa de quan es parla en francès, però no després d’haver passat per l’Escola Oficial d’Idiomes, sinó quan es parla francès de debò, amb certificat de la Sorbonne. Quan se’n sap, de parlar en francès, no perdem el fil, es pot dir tot amb elegància. I fer el que s’està dient amb brusquedat, urgència.

Creu que ja falta poc per deixar d’estar en aquesta postura reclinada. Ha sentit a fora un motor de vehicle que per força ha de ser el d’ella. A no ser que tingui una visita inesperada. Si és així està disposat a deixar que els gossos ferotges surtin de casa i ensumin sang. Però no caldrà perquè és ella, segur. El motor del cotxe, la manera de tancar la porta que més que tancar-la l’estampa contra el marc de la carrosseria, els llums que es van encenent i no tancant per tota la casa. Quan entra, entra el caos amb ella i tot tremola i es tensa. Els glaçons es retorcen dins la copa, la moqueta s’eriça, l’aire es fa irrespirable fins que es treuen tota la roba i follen amb els llums oberts davant la finestra.

El tovalló

La manera com deixa el tovalló a la taula, com el deixa caure amb suavitat calculada, plegat pel mig fent triangle. Per què el plega pel mig no ho sabem. Potser hi amaga alguna cosa. Aprofita per desar-hi paraules o pensaments que no ens vol fer arribar directament. Els posa en pausa dins del tovalló fins que algú l’obre per eixugar-se els llavis, per recollir una engruna que ha saltat del plat, per escopir-hi un pinyol de préssec sucós. Quan es desplega el tovalló surt tot el que ell hi ha plegat abans amb les mans blanques i fredes.

El tovalló l’ha tret del calaix blanc de dalt de tot. On hi desa les estovalles ratllades que aviat se n’hauran de fer draps, de gastades que estan. Però els hi té estima. El dia que en pugui fer draps, serà un dia radiant. No haurà de mesurar la força ni la ràbia i les estriparà. En farà una dotzena de trossos de roba esfilagarsada que serviran per netejar brutícia, pols, greix de la barbacoa. I quan els hagi fet servir, alguns, no tots, els llençarà al cubell de la brossa i just anirà que no hi escupi a dins.

Els tovallons aquesta vegada són de paper perquè si és diumenge i fa sol encén el foc i hi socarrima l’àpat. Hi cuina el que sigui deixant que la flama ho ennegreixi fins al punt de no retorn, però no prou perquè sigui incomestible. Poc importa si és animal o planta. Foc i aliment i uns tovallons plegats damunt d’una taula d’estovalles de coloraines i ratllades. Tan boniques que ningú es fixa que n’hi ha un de tovalló que no està plegat. Que no amaga res. És que aquesta setmana ha tingut un dia bo.

Sa nevera

El preu d’una nevera és sa mesura de totes les coses. A sa nevera de casa meu a Cadaqués, després de més de 30 anys acollint ampolles de cervesa, llaunes de tonyina mig buides i patates grillades de diverses generacions, li havia arribat l’hora. Feia com a mínim 3 istius que no podíem fer gintònics ni fer l’últim cop de fred a una ampolla de xampany. El congelador havia passat a millor vida. Ens havíem de limitar a la cervesa freda o vins blancs de l’Empordà perquè els de les altres DO no els refredava amb ímpetu.

Així que cap a buscar sa nevera nova de proximitat. A Cadaqués. Aquell poble on de petita hi arribava després d’haver-ho tret tot quatre vegades a la collada, on de gran hi he passejat els meus fills carregant la Maclaren com si fossin uns reis borbons de retir. Una nevera per aquella casa que la mama va comprar a base de treballar tots els istius que no vam poder fer vacances. I que en gaudim tots a base de tenir un calendari de reserves custodiat amb mà fèrria per la meu germana gran.

Llocs on venguin neveres més a prop que es Carrefour de Roses, només un, sa ferreteria. I de cap que hi vaig, unplugged, sense fer un google ni mirar a amazon quin dia m’arribaria. Sa nevera que em proposen em deixa freda: una Miele. Una Miele per acollir patates grillades i ampolles de tequila ara que tots els cosins són grans. No en tinc ni a casa meva, jo, de Miele. Intento explicar-li a qui despatxa que no lliguem pas els gossos amb llagostes a casa. Que fa 30 anys que venim de tant en tant i que no hem sortit mai a la foto de la paella de la Rahola. Posi’m sa nevera barata, o que no sigui Miele, perdéu. Vostè sabrà el que fa si compra una nevera d’aquestes aquí, que no hi arriba el servei tècnic.

A prendre pel cul sa nevera de proximitat. Fem bona la de Roses i l’encarreguem des de l’ampit de la finestra del Casino tot fent-nos un selfie amb una estrella ben fresca entre les mans.