Arxiu de la categoria Coses que no s’han de fer

El tovalló

La manera com deixa el tovalló a la taula, com el deixa caure amb suavitat calculada, plegat pel mig fent triangle. Per què el plega pel mig no ho sabem. Potser hi amaga alguna cosa. Aprofita per desar-hi paraules o pensaments que no ens vol fer arribar directament. Els posa en pausa dins del tovalló fins que algú l’obre per eixugar-se els llavis, per recollir una engruna que ha saltat del plat, per escopir-hi un pinyol de préssec sucós. Quan es desplega el tovalló surt tot el que ell hi ha plegat abans amb les mans blanques i fredes.

El tovalló l’ha tret del calaix blanc de dalt de tot. On hi desa les estovalles ratllades que aviat se n’hauran de fer draps, de gastades que estan. Però els hi té estima. El dia que en pugui fer draps, serà un dia radiant. No haurà de mesurar la força ni la ràbia i les estriparà. En farà una dotzena de trossos de roba esfilagarsada que serviran per netejar brutícia, pols, greix de la barbacoa. I quan els hagi fet servir, alguns, no tots, els llençarà al cubell de la brossa i just anirà que no hi escupi a dins.

Els tovallons aquesta vegada són de paper perquè si és diumenge i fa sol encén el foc i hi socarrima l’àpat. Hi cuina el que sigui deixant que la flama ho ennegreixi fins al punt de no retorn, però no prou perquè sigui incomestible. Poc importa si és animal o planta. Foc i aliment i uns tovallons plegats damunt d’una taula d’estovalles de coloraines i ratllades. Tan boniques que ningú es fixa que n’hi ha un de tovalló que no està plegat. Que no amaga res. És que aquesta setmana ha tingut un dia bo.

  • 12
  •  

Sa nevera

El preu d’una nevera és sa mesura de totes les coses. A sa nevera de casa meu a Cadaqués, després de més de 30 anys acollint ampolles de cervesa, llaunes de tonyina mig buides i patates grillades de diverses generacions, li havia arribat l’hora. Feia com a mínim 3 istius que no podíem fer gintònics ni fer l’últim cop de fred a una ampolla de xampany. El congelador havia passat a millor vida. Ens havíem de limitar a la cervesa freda o vins blancs de l’Empordà perquè els de les altres DO no els refredava amb ímpetu.

Així que cap a buscar sa nevera nova de proximitat. A Cadaqués. Aquell poble on de petita hi arribava després d’haver-ho tret tot quatre vegades a la collada, on de gran hi he passejat els meus fills carregant la Maclaren com si fossin uns reis borbons de retir. Una nevera per aquella casa que la mama va comprar a base de treballar tots els istius que no vam poder fer vacances. I que en gaudim tots a base de tenir un calendari de reserves custodiat amb mà fèrria per la meu germana gran.

Llocs on venguin neveres més a prop que es Carrefour de Roses, només un, sa ferreteria. I de cap que hi vaig, unplugged, sense fer un google ni mirar a amazon quin dia m’arribaria. Sa nevera que em proposen em deixa freda: una Miele. Una Miele per acollir patates grillades i ampolles de tequila ara que tots els cosins són grans. No en tinc ni a casa meva, jo, de Miele. Intento explicar-li a qui despatxa que no lliguem pas els gossos amb llagostes a casa. Que fa 30 anys que venim de tant en tant i que no hem sortit mai a la foto de la paella de la Rahola. Posi’m sa nevera barata, o que no sigui Miele, perdéu. Vostè sabrà el que fa si compra una nevera d’aquestes aquí, que no hi arriba el servei tècnic.

A prendre pel cul sa nevera de proximitat. Fem bona la de Roses i l’encarreguem des de l’ampit de la finestra del Casino tot fent-nos un selfie amb una estrella ben fresca entre les mans.

  • 12
  •  

I tu, mortal

Atena, des del seu tro llunyà i inaccessible decideix que encara no n’ha tingut prou.

Ella, la mortal, orgullosa, segueix anant a córrer cada dijous amb la personal trainer malgrat la varicel·la del seu fill petit, el peu trencat del seu marit i la lesió de maluc que fa dies que arrossega. Corre per arribar a l’estat zen que li produeix el conjunt de dolorets que fan connectar-la amb la terra que l’ha acollit. I sobretot corre per desfer-se de tots aquests universos de projectes que l’engoleixen i la fan viure tantes vides a la vegada. Totes urgents, totes apassionants.

Atena, amb una copa de vi entre les mans (quina etiqueta més bonica que s’entreveu. Llàstima que l’Olimp sigui tan lluny i que des d’aquí no se’n pugui endevinar el dissenyador que l’ha creada) pensa com la farà parar aquesta vegada.

La mortal, mentrestant estima com mai, pensa com mai i executa com si li anés el sou d’assalariada que no és. Té més ulls que la medusa i uns peus alats que Hermes ni s’imagina que es puguin tenir. Sap que la hybris la tempta, però l’esquiva i es diverteix mentre ho fa. La hybris, l’excés, la supèrbia és la poma més dolça del cistell. Mai l’ha d’agafar perquè Atena espera aquest moment per enviar-li una altra càrrega per frenar-la.

Atena, no tan atenta, demana amb veu ronca una altra copa i perd un moment de vista la mortal perquè el cambrer, a qui ella anomena caballero, porta la camisa arromangada i se li veu un tatuatge que, ais, comença al canell i segueix més enllà dels tres quarts de màniga. Ja se l’imagina descordant-li un per un els botons de la camisa blanca. Quin cotó, quina enveja de teixit que està en contacte permanent amb aquesta pell tersa, jove.

La mortal sap que ara és el seu moment. Ha despistat la deesa enviant-li un colega que està tremendo. La coneix prou bé com per saber que ara estaran bloquejant la porta dels lavabos de l’Olimp. L’esquena recolzada, les cames al voltant d’uns pantalons negres de pinces. Un polvo ràpid que li dóna 40 minuts de rellotge per arribar-se a Xerigots i fer un parell de rondes del tast dels vins de Berdié. Dues copes i prou, perquè assolit l’orgasme Atena tornarà al seu tro i no fos cas que la vegi divertir-se en excés, que encara és capaç de fer-li ensopegar el fill gran, que ni té la varicel·la, ni s’ha trencat el peu, i enviar-li cap a casa per convertir-lo en un altre home per cuidar.

  • 12
  •  

Persèfone es fon

Persèfone crida, però els crits de les ànimes de l’Hades encara criden més. El plaer enmig del dolor etern. Agraeix de tant en tant que no la faci callar, vol cridar quan s’expandeix i toca l’Olimp amb tota la seva pell. No sap per què ho fa però d’alguna manera ha de rubricar l’orgasme final. Per això, els mesos que li toca estar a l’inframon aprofita per fer-se peelings i cridar mentre folla.

El seu crit immens és un no-res al costat de totes aquestes ànimes molestes que Hades custodia. Tot el patiment de les culpes inútils d’humans que no saben res de l’elegància i la diplomàcia. I no deixen d’arribar i omplir cel·les de les mateixes errades que cometen des de fa segles. Però això no impedeix que Hades li posi els dits esquivant les calcetes amb la mà destra, que se la miri anticipant-li el plaer de no saber cap a on la portarà aquesta vegada.

Quin cutis que li queda quan arriba el moment de tornar amb Demèter i enfosquir la pell massa blanca. Riu mentre pensa que hi ha dones que paguen xifres indecents per aconseguir la pell tan tersa, tan lliure d’impureses. Per això s’hi fa tant quan ho té al davant, no només és diversió, és una inversió de futur. Però no sempre és tan racional, mentiria si fos així, la majoria de les vegades no pensa ni tan sols en el seu cos. Només es transfoma en la deessa que mereix doblegar aquest déu de pervers del món subterrani. Muta per redimir les culpes de tota la seva espècie i fa que ell cridi i es mori del mateix plaer que ha portat a l’infern les ànimes que ja mai més es miraran al mirall mentre s’eixuguen els llavis.

  • 12
  •  

La carta als reis

Vull que s’enduguin aquesta ombra negra que ho cobreix tot. La por somorta, les nits d’angoixa. El filtre que va abans de les parpelles, la cataracta que no deixa sortir el sol, que deixa l’herba rasa, que et fa comprar l’enèsim jersei negre al Mango perquè els altres s’han descolorit o perquè els de la Sita Murt són massa grisos. Les mirades de la gent acusadora, de les persones que sembla que et van conèixer i que ara et desaproven perquè la rialla no és prou ampla, o la desgràcia prou aliena.

També vull que pugui tornar a escriure coses gracioses i divertides. L’humor fi i superficial sobre la meva família . Els tòpics reversionats i les brometes còmplices de la gent que passa les nits rere el Twitter. Vull sobrepassar les 300 paraules de rigor i que encara me’n quedin 200 més i no trobar el moment d’acabar. Abandonar les subordinades i instal·lar-me en les frases simples. No molestar-me cada vegada que afegeixo una conjunció copulativa. Que no m’hagi de preocupar per repetir estructures.

Vull justícia divina. Que el meu pare mort s’aixequi de la tomba i li clavi un clatellot a la seva dona per haver-me ferit fins a límits intolerables. Un clatellot que soni com un plas sec i contundent. I ja que hi som, que reparteixi una mica més amb la mà plana, i mal en deu fer perquè li recordo una mà enorme, cap als cràpules d’aquest país que esgoten i asfixien. No en sentit literal, en sentit econòmic. Vull que la Joana triomfi i s’enamori de nou.

Vull amor bottled i també de l’altre, el físic. Cada dia. Des que m’aixeco i escupo la negra nit fora de mi fins que deixo que em torni a penetrar l’ànima i fins i tot mentre la tenebra em cobreix, en vull d’amor. Amor en forma de manicura en rouge, de sabates de taló a les rebaixes, d’ocasions furtives fora del llit, de pel·lícules tronades, de sopars i maridatges i vins i més vins, de trobades de la gent de l’Erasmus a París, de casaments, de bons llibres i també de dolents, què carai.

I ara demanaré l’única cosa que potser se’m concedirà perquè tinc contactes, jo. Conec el rei ros que ho gestiona. No el de l’encens, l’or o la mirra. Mai he sabut qui portava què. En fi, vull un espai nou on abocar tot això que em portaran els reis. Vull escriure feliçment tonteries en un blog que no sigui rosa i que tingui una tipo amable. Vull deixar de ser una sabata rosa. Em vull corporitzar.

  • 12
  •