Arxiu de la categoria O tempora

La molsa

Quan m’espero a la saleta de la consulta, passo l’estona amagant la molsa i els líquens que em cobreixen el cos. A vegades fins i tot m’espolso un cuc de l’espatlla. Quan criden per l’intèrfon Sra. XXX passi a la consulta núm. 1, evito mirar enrere perquè segur que hi ha restes resseques de fang a cada petjada. Però truco la porta, l’obro i em rep la Natàlia amb la mascareta que somriu i jo amb el temps just per tancar el bolso perquè no surti més merda de la que podem suportar a cada sessió.

Tampoc és just dir-n’hi merda d’aquest món salvatge que surt per les escletxes de les persones. A mi se m’ha desbordat. És un puto tsunami de sotabosc que es va tornant més tolerable cada vegada que m’assec a la butaca i m’estira el fil amb delicadesa. Això ajuda, això i les drogues legals i l’alcohol. El mèrit és compartit. Tinc una amiga que diu que estem en mode Sue Ellen. Fins i tot m’agrada. M’he comprat una camisa vaporosa i quan arribo a casa em serveixo una copa.

La consulta no té divan, ni llibres de psicoanàlisi a cap prestatgeria. Una taula, un ordinador dels vells i més enllà la llitera per inspeccionar aquells que tenen mals de veritat. Un refredat fort, un esquinç, mal d’orella. A mi no m’hi posa a la llitera perquè és l’ànima el que em fa mal. Em pesa la vida. I el meu lloc és a la butaca. Parlem. Li dono mostres de la molsa perquè les analitzi, i diu que fa més bona pinta, que ja sembla que vulgui tornar al bosc.

  • 12
  •  

Vivaldi, Netflix i Safo

He començat l’any amb unes llàgrimes com les llimones del jardí, salvatges i descontrolades, perquè hem posat Vivaldi, no perquè ens haguem transformat, sinó perquè és la banda sonora de Chef’s Table. L’altaveu trona l’hivern i apujo el volum arriscant que els veïns truquin a la urbana. I ha començat el fenomen aquell que no saps què passa però les llàgrimes ragen. La felicitat pot ser això, he pensat, pot ser música clàssica encetant una colla de documentals de Netflix sobre cuiners.

La meva mare no sé si això ho pot entendre. Si ho pot consentir. Sa filla plorant a taula durant l’àpat de reis perquè li han portat un altaveu que trona que fa por i no se li acut res més que en lloc de posar la Shakira, que li agrada molt més del que es pot tolerar, escull una de les estacions perquè li agraden, l’apassionen, aquelles entrades d’una sèrie de documentals que són pur storytelling. El ritme, la història, la llum. La bellesa de narrar perquè sí allò que és sublim. La meva mare potser sí que ho pot entendre. La meva àvia em diria que no em posi dramàtica per un programa enllaunat. Que en faig un gra massa.

Parem l’altaveu abans que pugui seguir amb Rosalia, que canta Safo encara que ella no ho sàpiga. Sort que parem perquè els nens han de poder pensar que la seva mare és una persona que sap estar. Però me’ls miro i els brillen els ulls clarament. Ells també s’han enganxat a l’emoció dels instants bonics que fan viatjar. El seu transport, però, pot tenir forma d’un comandament de la play. No els culpo, no tiraré jo la primera pedra a la wifi que em nodreix l’Spotify.

  • 12
  •  

Les dietistes no beuen gintònics

Persèfone torna altra vegada del seu retir chez Hades feta una boleta. Aquesta vegada, l’hivern ha estat massa llarg i ple d’esdeveniments socials. Ja no hi ha vi amb sulfits desconegut, ni carn prou selecta que no hagi tastat. Fins i tot, després de molts mil·lennis pot dir que ha agafat la maleta amb recança i que ha trucat al taxi que la recull a les portes de l’Hades amb desgana. Duu els cabells destenyits i les ungles malpintades.

Demèter l’espera amb un cistell de cireres rogents i terses. Vol agafar les cireres i esclafar-les una a una. Regalimant entre els dits el vermell, tacar les parets blanques testimonis d’orgasmes. Vol escopir cada fruita tersa, esplèndida, sense haver-la mastegat i trepitjar-la sentint la frescor com s’escola i es socarrima sota els seus peus que encara mantenen l’escalfor de l’hivern massa curt. Anorrear qualsevol cosa que sigui jove, fresca i lluent.

Asseguda davant la dietista menteix parcialment. No, no menja mai crosants de xocolata. Sí, compra totes les verdures ecològiques. Assenteix a les obligacions que comportarà el primer mes de desintoxicació dels plaers. Anota els complements que ha de comprar. Com és possible que encara no s’hagi pres mai aquesta alga en pastilla, ella que ja ha tornat de totes les modes. Sent les arcades que li provocaran els xupitos d’aloe vera. Desitjarà més que mai que siguin de tequila.

  • 12
  •  

Sisplau, posi’m sulfits (i no ho expliqui a ningú)

Crida la Björk de fons quan entrem a la Taverna del Vinseum. És com quan en una missió de l’Enterprise als confins de l’univers topes amb un asteroide a la deriva, tems per la tripulació i després d’uns segons d’incertesa veus més enllà un planeta amb senyals de vida, encara sense saber si serà amic o enemic, però t’aferres al que hi ha. Desembarques, o millor et teletransportes, i en tocar a terra tens la sensació que el que et passarà serà extraordinari, o potser la putada de la vida.

Tinc un Cd de la Björk que em va regalar ell quan ens vam conèixer, quan explorava els confins de l’univers amb un trajo arrapadet de colors càlids i em creia que m’acabaria aparellant amb una espècie cosina germana dels vulcanians. Des d’aquell Cd, no recordo haver escoltat res més amb atenció fins ahir, quan col·locava les botes, el taló i la punta ben encaixats, a la barra metàl·lica sota el tamboret.

La curvatura de l’espai-temps és tan extraordinària com una carta de vins. No sé quin coi de cançó sonava però em va empènyer a demanar, Ton, posa’m un vi d’aquells que ja saps que no m’agraden. Que hagi passat per una àmfora, o un ou de ciment. Que sigui natural, que no se sàpiga què t’hi trobaràs quan obris l’ampolla perquè senzillament ningú ha estat abans en aquest quadrant de l’univers.

La Björk deixa de cridar i sona Let’s stay together. I demano cava. Un gran reserva.

  • 12
  •  

La bona vida

Persèfone ni se’n recorda quin dia va deixar darrere seu la porta de l’Hades sense fer soroll al mateix temps que es treia peces de roba. Quina ingenuïtat per part seva voler marxar discretament si una llarga filera de mitjons, pantalons llargs, camises entallades i diccionaris feia un caminet que arribava a una senyora mig nua que seguia buidant-se a mesura que s’acostava a sa plaieta.

A Hades no li calia llogar cap detectiu per esbrinar on havia fugit aquesta vegada, ni tan sols havia pres la precaució de posar la contrasenya d’accés al seu portàtil, que també havia abandonat entre la jaqueta gruixuda i la subscripció a l’spotify.

Va arribar a tocar l’aigua només amb una calceta minúscula del biquini com a tota possessió. I no se la va treure perquè ja estava immersa plenament entre les onades de les vacances. No va tenir temps de deixar-ho tot enrere, però això no era nou. L’any anterior havia entrat a l’aigua encara amb un mail a mig enviar.

Les onades la van portar a llibres desconeguts de gent inhòspita, a platges plenes de tovalloles indignes, a ciutats obscenes de riquesa desmesurada, a un port de muntanya ple de ciclistes tan nus com ella.

Encara rostida sota el sol li arriba la crida del deure. Per sobre l’espatlla veu una rodeta de la cadira de despatx que és de les darreres coses que ha abandonat de l’hivern, decideix ignorar-la fins dilluns i s’hi tomba d’esquena.

  • 12
  •