Arxiu “O tempora”

Que arribi l’agost

No m’agrada anar a Barcelona quan plou. De fet, no faig res que impliqui grans desplaçaments si necessito portar un paraigua a més del bolso. Trobo que un cel massa ennuvolat m’és enemic. Cada gota és una espasa disposada a esquinçar-me la pell i deixar-la vulnerable i porosa perquè la puguin penetrar les idees més contràries a la meva manera de ser.

Em quedo a casa i paro el mòbil perquè ja no necessito donar explicacions a ningú. Quan plou els meus amics no compten amb mi, saben de sobres que no em presentaré allà on sigui que m’esperen. De cap manera compro entrades per concerts a l’aire lliure a la primavera o a la tardor. Aquests dies el que faig és mirar per la finestra i veure com el món se’n va a la merda per culpa dels imprudents que aguanten la pluja.


Una tarda de llevantada d’octubre vaig veure com una coneguda meva es va decidir a deixar el seu marit. Vivia a davant de casa. L’observava des de la finestra de la cuina. No era la primera vegada que arribava a casa amb la cara agra i ralentint el pas. De bon matí acostumava a sortir-ne d’una altra manera, això sí. Més que sortir, es propulsava. Si coincidíem al carrer, teníem dues paraules de cortesia i no més perquè ella ja era a mig camí del seu futur i jo formava part de l’attrezzo de què es volia alliberar. Caminava amb determinació.

Però aquella tarda la vaig veure vacil·lar davant del portal de casa seva mentre el cel li queia a sobre. No es protegia gens, no duia caputxa, no es refugiava a l’entrada. S’anava balancejant endavant i endarrere i la cara li brillava per la pantalla del mòbil. Tant plorava, tant plovia. Movia els dits amb rapidesa segurament perquè parlava amb algú que no era dins la casa.

Quan es va decidir a entrar anava tan xopa que li sortia un rierol dels camals dels pantalons. El rierol es perdia més enllà del jardinet de l’entrada i arribava ben bé fins a la reixa del clavegueram del carrer. Com que és un carrer ben il·luminat vaig poder veure navegar pel rierol i escolar-se per la claveguera totes les seves il·lusions, la cartera, les claus de la segona residència, el collar del gos i fins i tot l’àlbum de fotos de les vacances d’estiu.


Un dia radiant de juliol la casa es va vendre. Ara, quan la claveguera del carrer sobreïx per un tema de pressions atmosfèriques, que passa poc, però passa, encara en surt un efluvi d’infelicitat que inunda tot el barri com els pitjors dies de temporal.

El soci ha de decidir

Era un matí rúfol de novembre quan ell va arribar a la sala de l’Ateneu que s’havia reservat expressament per reunir a un grup d’experts. Havien de decidir per unanimitat si follar a l’ascensor era legítim i en cas que sí, si mereixia reconeixement.

Com a totes les reunions de l’univers on es decideixen coses importants hi havia dos bàndols equilibrats. Els que deien que follar a l’ascensor de l’Ateneu era una indignitat, inelegància, que tacava la reputació de l’entitat a banda dels coixins verds -quina bajanada- i els que com ell pensaven que no, que de cap manera, que l’acte sexual a l’ascensor de l’Ateneu havia de ser considerat un ús habitual d’un espai de la insigne associació com és llegir a la biblioteca o fer un cafè al bar.

Va ser justament assignat com a portaveu del grup de Volem Follar Lliurement a l’Ascensor de l’Ateneu -els partidaris del sí es van agrupar en una comissió que duia aquest nom- i va declamar els seus arguments amb vehemència i convenciment. No només va defensar punt per punt del seu discurs amb la retòrica clàssica fruit de les hores dedicades a Ciceró a la biblioteca en temps remots sinó que, en un gir d’improvització, va decidir-se a traslladar la discussió a l’ascensor. Va fer una demostració de cunnilingus entre el segon i quart pis que va aixecar l’ovació dels assistents des del replà i un orgasme.

Va observar amb satisfacció com la portaveu de la partió de Volem un Ateneu Lliure de Plaers Físics -un nom ridícul i més després de la seva intervenció- una vegada es va haver refet de l’experiència, va exposar amb menys convenciment els arguments en contra de practicar cap mena d’acte sexual al que ella va anomenar la caixa dels plaers perversos -això el va deixar perplex-. Tampoc li va semblar versemblant la justificació que es comença follant a l’ascensor i s’acaba acceptant els intercanvis de socis amb altres ateneus.

Es van retirar a deliberar plegats al bar. Per sobre de tot pesa la fraternitat entre els socis malgrat no estar d’acord en certs aspectes. 

La deliberació li va semblar que incomodava altres socis que no tenien res a veure amb la comissió d’experts, però que feien un ús legítim del bar. Es van sentir paraules grolleres com bukake o filldeputa hipòcrita. Malgrat tot, es va arribar a una conclusió per unanimitat.

La molsa

Quan m’espero a la saleta de la consulta, passo l’estona amagant la molsa i els líquens que em cobreixen el cos. A vegades fins i tot m’espolso un cuc de l’espatlla. Quan criden per l’intèrfon Sra. XXX passi a la consulta núm. 1, evito mirar enrere perquè segur que hi ha restes resseques de fang a cada petjada. Però truco la porta, l’obro i em rep la Natàlia amb la mascareta que somriu i jo amb el temps just per tancar el bolso perquè no surti més merda de la que podem suportar a cada sessió.

Tampoc és just dir-n’hi merda d’aquest món salvatge que surt per les escletxes de les persones. A mi se m’ha desbordat. És un puto tsunami de sotabosc que es va tornant més tolerable cada vegada que m’assec a la butaca i m’estira el fil amb delicadesa. Això ajuda, això i les drogues legals i l’alcohol. El mèrit és compartit. Tinc una amiga que diu que estem en mode Sue Ellen. Fins i tot m’agrada. M’he comprat una camisa vaporosa i quan arribo a casa em serveixo una copa.

La consulta no té divan, ni llibres de psicoanàlisi a cap prestatgeria. Una taula, un ordinador dels vells i més enllà la llitera per inspeccionar aquells que tenen mals de veritat. Un refredat fort, un esquinç, mal d’orella. A mi no m’hi posa a la llitera perquè és l’ànima el que em fa mal. Em pesa la vida. I el meu lloc és a la butaca. Parlem. Li dono mostres de la molsa perquè les analitzi, i diu que fa més bona pinta, que ja sembla que vulgui tornar al bosc.