Annamatopèdia

La buguenvíl·lia es pensa que és un roser. Des que la vam plantar al seu costat. També li ha costat fer flor. S’ha esperat que el roser florís després de Sant Jordi, ja ben bé entrat el maig quan la calor esparvera. Ens pensàvem que era borda, o estava enfadada amb nosaltres perquè no és que la tractés massa bé, jo. Rancors d’altres temps i d’altres buguenvíl·lies que m’he anat trobant al llarg de la vida.

Com la primera, la que va venir a viure amb nosaltres del pis amb terrassa a la casa del llimoner. El trasllat al desembre no se li va posar gens bé. Es va assecar ràpidament, en aquesta terra no hi viuré, va fer. La vaig arrencar sense vessar una llàgrima. No plorem per les plantes desagraïdes. També l’altra, la que ens tapa les vistes a mar a Cadaqués perquè ella vol mirar a dins i nosaltres volem mirar a fora. Cada any l’hem de podar, arriscant-nos a una multa administrativa, perquè ella s’entesta a créixer sense mesura i tapar i esgarrinxar els porticons i bloquejar les vistes. Fa incursions a dins i si ens despistem ens la trobem enfilant-se a la llitera del costat de la finestra dels nois. El meu germà diu que alguna vegada ha trobat a faltar una cervesa a la nevera.

A l’àtic d’una meva amiga, on passo bona part de la meva vida, n’hi ha una com la meva que floreix tant que un veí emprenyat del primer, perquè la flor sobrant li cau al pati i li embussa el desaigua, li recull les flors i els hi deixa a la bústia com a mostra del greuge. La meva amiga recull cartes de bancs i pètals sobrers.

Per tot això, mai m’hauria pensat que la que tenim ara a la casa del llimoner faria flor de rosa. La vam comprar sense esperança, amb incredulitat, amb una mica d’esperit de redempció per l’espècie. Gairebé un any plantada i cap flor. Això que la vam comprar florida. Un any creixent volent escapar cap al jardí de la veïna que hi té un taronger. I nosaltres que ens ho miràvem deixant que fes, que almenys no s’havia assecat. D’una planta suïcida a una planta escapista hi ha esperança. Com que teníem la creença que la nostra relació aniria pel pedregar vam oblidar-nos de mirar-la amb ulls amorosos de pastors de plantes, de jardiners de pati, i només pensàvem que no en faríem res i que no ens donaria cap alegria. Fins i tot, en una conversa informal al nostre proveïdor de potingues de jardí, ens va dir que amb la nostra actitud, era difícil que florís.

Il·luminat, vaig pensar.

Li vam posar boletes blaves gens ecològiques aprofitant que n’hi posàvem al roser, que l’hem d’esperonar perquè comenci a florir. No és dòping, és alegria. I ja ens va semblar una mica estrany que la fulla que sortia de les mil ramificacions que es va dedicar a fer durant l’any de no florir era molt semblant a la fulla del roser. I les roses del roser aquest any no eren tan vermell sang i més fúcsia de collaret d’estiu. I de les puntes dels branquillons que es tocaven s’hi entreveia una voluntat de fer alguna cosa que no fos de color verd fulla. Un tímid esclat primerenc de flor que no fos dit que era la que li tocava per espècie. I va florir com una descàrrega de joia amb el roser en plena efervescència. Nosaltres, per si de cas, no li diem que no és un roser. I al roser li donem les gràcies cada nit.

Les altres buguenvíl·lies, les vives, segueixen fent la seva.

No he explicat a ningú que per arribar a l’aula 224 he passat per un suplici de dos mitjans de transport públic diferents. Un bus amant de les cues a l’autopista i una línia de metro, verda, de dalt a més amunt. Travesso tota la ciutat. Si tingués el que s’ha de tenir, hauria conduït de casa a l’aula 224 en menys de 50 minuts. Hauria derrapat a l’esplanada davant de la facultat.

No tinc el que s’ha de tenir ni ho he tingut mai. Per això no soc a la presó i soc a l’aula 224 esperant que el tribunal es personi i doni per iniciada la lectura de la tesi. M’assec a darrera fila i preparo el mòbil amb discreció per si la tesi és una matraca immensa. Quan la doctoranda em va dir per missatge que ja havia arribat el dia, em va prevenir que seria dur, que després de deu anys de tesi no hi tenia cap confiança. Potser ni tan sols l’aprovarien. Era la primera persona de la història de la Facultat de Pedagogia de la Insigne Universitat de Barcelona, que es veia fent balconing claustre avall després d’haver llegit un resum d’una merda condensada dels darrers deu anys de la seva vida (sic).

Per això ara sec al darrere de tot amb el cor encongit i amb els reflexos a punt per si la doctoranda, després d’haver sigut vilipendiada en acte públic, renuncia a la seva vida un cop haver-se buidat davant d’un tribunal de senyores amb les ments afilades i les llengües carregades de verí. Com quan saps que el Barça perdrà perquè no t’has pogut deslliurar de la maledicció culer, i resulta que guanya, però molt endins saps que ha perdut en un univers paral·lel, o que ha guanyat tot i que es mereixia perdre. Amb aquest esperit escolto la lectura de la tesi, que ves per on no em sembla una matraca tan immensa i que fins i tot es fa escoltar.

Escolto la merda dels darrers deu anys de la doctoranda amb creixent interès. Em poso les ulleres per seguir millor la presentació que té ordre i coherència. Uns colors bonics. Uns gràfics entenedors. Les bruixes del tribunal assenteixen, li donen la raó, fan sorollets de consentiment. A la tanda de preguntes fan aportacions més que objeccions. Potser l’aproven.

Encetem una ampolla de xampany al claustre i és el tap que fa balconing. Ens la bevem amb delit. La doctora n’agafa una altra i la sacseja i ruixa el tribunal al complet que ja li ha firmat l’excel·lent. Senyores vestides d’animal print amb cara de gallina mullada. Nosaltres tenim el que s’ha de tenir, em diu la doctora. Jo ho dubto. Truquem a un taxi que ens porta a les Set Portes i ens mengem la llagosta més gran que ha parit el Mediterrani.