Persèfone es fon

Persèfone crida, però els crits de les ànimes de l’Hades encara criden més. El plaer enmig del dolor etern. Agraeix de tant en tant que no la faci callar, vol cridar quan s’expandeix i toca l’Olimp amb tota la seva pell. No sap per què ho fa però d’alguna manera ha de rubricar l’orgasme final. Per això, els mesos que li toca estar a l’inframon aprofita per fer-se peelings i cridar mentre folla.

El seu crit immens és un no-res al costat de totes aquestes ànimes molestes que Hades custodia. Tot el patiment de les culpes inútils d’humans que no saben res de l’elegància i la diplomàcia. I no deixen d’arribar i omplir cel·les de les mateixes errades que cometen des de fa segles. Però això no impedeix que Hades li posi els dits esquivant les calcetes amb la mà destra, que se la miri anticipant-li el plaer de no saber cap a on la portarà aquesta vegada.

Quin cutis que li queda quan arriba el moment de tornar amb Demèter i enfosquir la pell massa blanca. Riu mentre pensa que hi ha dones que paguen xifres indecents per aconseguir la pell tan tersa, tan lliure d’impureses. Per això s’hi fa tant quan ho té al davant, no només és diversió, és una inversió de futur. Però no sempre és tan racional, mentiria si fos així, la majoria de les vegades no pensa ni tan sols en el seu cos. Només es transfoma en la deessa que mereix doblegar aquest déu de pervers del món subterrani. Muta per redimir les culpes de tota la seva espècie i fa que ell cridi i es mori del mateix plaer que ha portat a l’infern les ànimes que ja mai més es miraran al mirall mentre s’eixuguen els llavis.

  • 12
  •  

Un mocador

No hauria pensat mai que una conversa de diumenge havent dinat hauria girat al voltant d’un mocador. Un mocador car, vist per internet, molt bonic. Jo te’l compro, vaig pensar. Però no li vaig dir perquè no m’hi veia en cor. Ella deia que preferia un mocador perquè amb una perruca no s’hi troba. Esclar que encara no sabem del cert quins seran els efectes del tractament, tot això és especular tant com l’import d’aquest dinar, que és d’aquells que no mires, que agafes la carta i et deixes anar. Avui no és moment de comptar diners i de ser prudent. No sé què deu valdre el mocador de la punyeta, però a la merda tot plegat i n’hi regalo vint-i-cinc si amb això podem tornar a dinar moltes vegades més, mirant de no agafar el filet de segon, això sí.

Uns dies abans de fer anys sempre parlo amb la Quima, sempre. Són dates que ens incomoden segons com. La Quima i jo ja ens entenem. Aquest any, a més, hem afegit a la conversa de sempre la meva por. Amb un just dance ho despatxem. Ella tria la Rihanna i m’apallissa. No hi ha manera de guanyar una sola ronda i mira que m’hi faig. M’explica exemples de dones lluitadores que han pogut i que no. M’explica com és d’important detectar-ho a temps. Em tranquil·litza però no em deixa respirar i acabo la partida admetent que l’entrenador personal que em regalo pel meu aniversari no només és merescut sinó molt necessari. No vull passar més vergonya la propera partida, Quima. Et juro que almenys faré 4 estrelletes al Where Have You Been.

Demà em calçaré les bambes i pensaré com m’ho faig per esbrinar quin és el mocador que li agrada. Faré veure que no pateixo gaire havent-me menjat les meves paraules en contra d’activitat física que fa suar i no té res a veure amb el sexe. Ignoraré aquella gent que ronda per les vinyes i em concentraré amb els meybes que em penso regalar demà a la tarda per anar estupenda a la meva primera sessió de l’entrenadora personal. Dibuixaré l’escena i retallaré el moment del primer dia dels meus trenta-vuit anys. Tindré una hora per fer cas a la persona que m’ha d’acompanyar a suar tots aquells tiramisús que penso compartir amb ella, la Susi, amb mocador o sense.

Ça me fait plaisir

1. Escriure en francès. Laisser des mots sur un papier. Fer whatsapps i tractar de vostè a persones qui comprennent et parfois fins i tot escriuen assez bien la langue de la magdalena de Proust. Ça fait beaucoup de plaisir i és molt mainstream i arrogant i què. A vegades he d’agafar el Bescherelle i buscar la tercera persona del singular del verb appeler, que mai me’n recordo si va en dues pes o eles, o totes dues, mira que ça fait longtemps que em passa això, però no hi ha manera. Em moro de plaer i de dolor quan l’obro, el Bescherelle, i veig que ja hi tornem a ser, una vegada i una altra buscant la même chose. El tinc al costat del Xuriguera, verd i vermell, i després de tancar-lo, a vegades, passo el dit pel llom arrugat del Xuriguera i m’abstinc d’obrir-lo perquè això ja és vici. Segur que incorro en una fília que té tractament, però sóc massa addicta, jo, i encara no em sento preparada per laisser tomber algunes coses. Encara visc del record de les classes a la Sorbonne, al laboratoire de francès oral on ens feien repetir on a rendez-vous à cinq heures à la Coupole, d’una tirada, amb la cantarella dels dàctils no massa estrictes. Quin plaer aquell moment que es domina la u, que les esses del plural no es pronuncien sense gens d’esforç, quan et diuen vous avez un accent, mais vous êtes pas parisienne, quoi.

2- Fer una barbacoa d’hamburgueses, costelles, botifarres i altres coses gens recomanables per la salut moderneta en ocasió del Festival d’Eurovisión. Tenir gent a casa, baixar les cadires del despatx, rebuscar els calaixos per trobar les estovalles que va rescatar la meva mare d’una mort segura (hi ha roba descatalogada que és or en brut, amb quina lleugeresa tira la gent metres de roba que alguna vegada s’havia comprat per fer-ne cortines i ara resulta que les sanefes ja no es porten, ves). J’adore l’ambientació, la bullícia de gent que aguanta banderetes dins la tele i aclamen coreos de cantants guapasses. Quins escots, quines cames més llargues. Sempre hi ha algú que diu que coneix algú que ha anat amb la delegació de no sé quin país. M’enlluerna tot, però em fan patir molt perquè si canten en directe, també es poden equivocar i ser recordats per la merda d’interpretació que van fer aquell dia, mira que desaprofitar-ho d’aquesta manera. La iaia em va encomanar aquest patiment. Crec que resava parenostres per tots els països europeus, que no s’oblidi la lletra, que encerti el to pobre criatura que si no arribarà a casa seva com un empestat i tothom li farà vores. I quan ja han acabat, les votacions que ara ja pocs les fan amb la meva segona llengua preferida, Royaume Uni, douze points.

3- Que jugui el Barça, que ho facin per la tele normal o pel plus que tenim contractat, que sigui la tarda i que els homes de la casa es conxorxin per monopolitzar el mando i no tingui més opció que fer ús de la meva nova habilitat. Ara que sé conduir he descobert que el Barça és el meu aliat. Tinc 90 minuts per recórrer la geografia immediata i ningú em trobarà a faltar. Quina llàstima que n’hagi de gastar més de 60 fent relacions socials al costat de les neveres i de la fruita fresca de l’esclat. Hi som tots comprant olives i patates pel vespre per atipar els convidats que vénen a casa a mirar Eurovisión. Toi aussi? Bien sûr. Avui no hi haurà pròrroga, val més que m’afanyi, mon dieu, que les estovalles llargues no sé exactament on les vaig amagar la darrera vegada. Et toi, ça va? Bah ouais. Je dois filer, à toute, on se revoit dans une heure.

Tinc un moment

Tinc un moment, potser només cinc minuts d’una finestra temporal, mentre no em sona el telèfon i el tint encara al cap, per dir que la vida només són moments que precedeixen copes de cava, orgasmes, grans idees efímeres i recorreguts a peu cap a l’escola dels nens on et sents en pau amb l’univers i en harmonia amb la natura viva, que moltes vegades voldries morta o com a mínim en pausa perquè, noi, com arriba a cansar.

Moments de total felicitat, com aquell quan l’Antònio, el meu instructor d’autoescola que ha decidit fer-me conduir després de 15 anys de carnet en un calaix, afirma sense escletxa de dubte que el cotxe no se’m calarà mai si està en moviment. Com aquell que la meva mare em diu que no escric mai sobre ella, malgrat ser la persona que estimo més profundament i de manera més oculta, i que s’ha de rosegar les ungles perquè he tornat a parlar de la meva àvia i del meu pare morts, enyorats i potser un pèl idealitzats.

Em queden segons perquè veig que la Montse Bonet ja fa cara de voler rentar-me el cap, endollar la cadira del massatge i deixar-me en estat catatònic abans d’agafar les tisores i fer-me el que li vingui de gust. Quin plaer veure com algú, amb unes tisores, és capaç d’invocar un altre d’aquests moments de felicitat omplint-lo de confidències a ritme de zac zac, amb cabells inerts voleiant al voltant d’una conversa profunda. Montse encara no em treguis el tint, accepto el risc de passar-me de pèl roja, deixa’m acabar el post, que després només em quedaran alguns moments post copa de cava, orgasme, grans idees efímeres, que són com una gran ressaca, amb aquella sensació d’haver-ho passat bé, però quin dolor, ràpid un ibuprofè, o una pastilla rosa que em porti cap a una altra escletxa temporal de plaer.

Persèfone II

Persèfone duu les ungles de vermell, rouge infern, i se les mira amb la mà plana a la paret tan blanca del passadís. Li agrada fer lliscar la mà, tot i el risc de deixar empremta, per les parets del refugi d’hivern. Així sap una vegada i una altra que té límits que la protegeixen. Ho sap perquè els toca: la porta, les parets, aquests sostres immensos. Límits però que tenen els dies comptats, li han dit que han brotat els ametllers, el de la nacional 340 a l’alçada de l’Arboç ja té flor. El moment s’acosta.

De moment ja li va bé aquest refugi. Les sales conegudes amb el foc perpetu. Una calçotada de tant en tant, això de tenir foc tant a l’abast s’ha d’aprofitar. Les cendres que es recullen serviran per alimentar el llimoner que li cedeix la branca on a l’estiu hi col·loca un extrem de l’hamaca. Ja s’hi veu gronxant-s’hi, però no, encara no, encara necessita recórrer les estances de l’inframon un dia rere un altre, recollint les cendres i atiant el foc. És pacient, sap que sempre hi ha un segon acte més enllà.

Es concentra en el plaer momentani, la seva mà nua i la paret. Necessita imprimir aquest moment per recordar-lo quan a l’estiu no hi hagi estança, paret, ni sostre que l’enquadri. Quan recuperi el cel blau i la fruita madura desfent-se entre les mans plenes, regalimant cames avall fins tocar l’herba tan verda, nodrida per les ànimes calcinades de les cendres de l’Hades. Ell, mentrestant, pacient, se la mirarà des de la finestra, orgullós, sabedor de tenir-la almenys quan cau la nit i l’hamaca queda en el fons d’un cistell arrecerat darrere el llimoner.

Un despatx propi

Despatx. La Virginia ja va escriure sobre la necessitat de tenir una cambra pròpia per ser independent. Doncs això també és aplicable a les empreses. Si l’espai té els sostres alts, terra de rajoles hidràuliques i taules d’Ikea, millor. Una història al marge de la taula d’ordinador gran, espaiosa, infestada de clicks i legos que fan gràcia però recorden que en algun moment s’ha d’anar a recollir els nens, que s’ha d’estendre la rentadora de la roba de futbol.

Dues claus més és tota la càrrega que s’afegeix a la bossa. Però se n’alleugereix la resta. Sorolls de casa, rentaplats, rentadores, agendes familiars, roba per plegar, trucades per fer… A canvi una bossa rosa amb el portàtil i la llibertat de tenir hores per endavant on el món és només la feina que puguis atacar. Entre la cadira i la paret una gran taula verge. Tu i jo i l’ordinador. Minimalisme laboral absolut que alguns anomenen lloc per fer feina.

La porta del despatx es tanca darrere un tros de passadís minúscul. De fet, si s’obre la porta de l’entrada i la del despatx és oberta perquè ningú ha pensat a tancar-la, s’hi entra directament, oblidant el racó de rebedor i el tros de passadís que continua cap a l’esquerra, lluny del món dominat per DeMomentSomTres.

Hi haurà persones que ignoraran què hi ha més enllà de les dues portes que hauran franquejat. Algunes d’aquestes persones s’anomenen proveïdors o clients en llenguatge tècnic (que ningú es pensi que és Klingon, que també en parlem). No veuran al rebedor la làmpara de Santa&Cole ni la cadira recuperada d’una sòrdida nau industrial de polígon de rodalies. Tampoc sabran que la cambra pròpia és l’entrada al futur. Com una porta interestel·lar que dirigeix cap a una dimensió temporal inesperada. La propulsió de l’Enterprise cap als confins de l’univers conegut, cap a la zona inexplorada dels negocis legals. Una entrada a una magnífica anomalia que farà que DeMomentSomTres sigui gran, tan gran com ho permeti l’ADSL del contracte vigent.

 

 

Copa parada, copa agitada

Copa parada

36 anys, una empresa que comença a rutllar. Fills grans i mascles. Un postgrau quasi acabat i el vent a favor.

La collita sense sorpreses, ha sigut una bona anyada. Aromes de risc moderat i d’idees madurades en bóta de roure americà. La doble fermentació, la segona en ampolla blindada de disgustos fa que la bombolla sigui fina, elegant com el rouge à lèvres de les reunions importants.

Maridatges amb amistats d’altres èpoques que guardaves al rebost i que han millorat tant que et fa pena no haver invertit una mica més perquè valen el seu pes en or.

Copa agitada

37 anys, una empresa que ambiciona grans coses. Un horitzó que cada vegada es veu més a prop i que no hauries imaginat mai que tingués aquest color. Nois que comparteixen espais amb tu, que et miren amb ulls de gairebé adolescents i qüestionen el món conegut. Un postgrau finalitzat i les veles reforçades.

Ja no es tracta de fer cupatges matemàtics, ni de buscar xarel·los o macabeus. Aromes sofisticades amb gust de futur immediat. Immenses ganes de tornar a fermentar i ser gran, tan gran per endur-te per davant les incerteses d’una vegada per totes.

Maridatges amb arrossos a Vilanova, barbacoes de cap de setmana, viatges de feina a Londres, noves fórmules d’expressió al Penedès. Feina i rigor.

Veure la llum amb ulleres de sol i factor 50

Avui m’he vist a la piscina i com sempre que vaig lleugera de roba i sense un boli a l’abast m’ha vingut la inspiració. També hi ha ajudat que la piscina de la Granada disposa de biblioteca mòbil amb revistes actuals del 2012, si hi ha sort. O sigui que he navegat de la piscina gran al Cosmopolitan i de la petita al Interiores i Mente Sana. I quan he llegit articles tan interessants sobre sexe i decoració domèstica he vist clarament que jo també tenia moltes coses a dir sobre l’univers femení i que eren tan dignes com aquestes. Documentar-te en una piscina té aquestes coses, que et deixes endur per la lleugeresa amb una facilitat que no ho pot impedir ni un factor de protecció elevat com és el meu. Afegeixo una nota mental per als fabricants de crema solar: haurien d’incloure un factor elevat de protecció mental, aquí ho deixo.

Això mateix em va passar ahir, que creiés que em calia escriure alguna cosa, vull dir, entre onada i onada amb la Montse Bas (he de posar cognoms perquè el meu món està a petar de Montses i numerar fa lleig, perquè sembla que es numeri per ordre de prioritats i importància. Jo sóc tan afortunada que puc dir que les Montses de la meva vida totes són Montse1, per tant per diferenciar-les amb alguna cosa que no sigui el color de la pedicura, ho faig amb el cognom). Tothom sap que quan et deixes endur pel vaivé del mediterrani o et pica una medusa o et poses a parlar del gestor, que és el que ens va passar a nosaltres.

Parlar del gestor et porta a parlar de l’empresa inevitablement, i mentre vigiles el socorrista que vigili els nens, repasses una altra vegada les dificultats de tenir una petita empresa i subratlles les ganes que tens de créixer però caram com n’és de difícil mentre has de vigilar socorristes i gestors i acabar postgraus, segones carreres i organitzar activitats per l’ampa. Perquè si amb alguna cosa coincidim la Montse de la pedicura turquesa i jo és que a banda de tenir dos fills mascles cadascuna, pensem en gran i executem en petit. Sí que forma part de la nostra gràcia, perquè el fet de ser dones, mares i joves ens porta a poder actuar de la manera que ho fem, però, senyors, també ens volem menjar el món, i el món ja és hora que s’hi comenci a posar bé.

Dona i treballadora

Per què dona i per què treballadora. Aviso que són causes, conseqüències i propietats a la vegada. Ho justifico fent servir el tòpic del meu gènere, la capacitat de mirar-nos la vida des de prismes i temporalitats diferents i tot i així entendre-la.
1- Sóc dona per culpa d’una maledicció del meu pare. Perquè els déus només li van voler donar filles per no perpetuar un espècimen masculí tan desastrós.
2- A casa meva sempre han manat les dones. En el meu cas, que m’he condemnat a l’exili, seria una incoherència deixar que una branca familiar tan allunyada del tronc fos conduïda per un home.
3- Tinc la capacitat de saber sempre en quin calaix hi ha els objectes suposadament perduts. Si no sé a quin calaix són, sé a quin contenidor els he dipositat.
4- Sóc treballadora perquè m’han ensenyat a no ser ociosa. La meva àvia tenia una tírria enorme als sofàs que va saber projectar a tota la seva estirp.
5- M’agrada molt que persones com les Montses, la Montsa, la Joana, la Magda, la Gemma… a banda de ser treballadores siguin del meu mateix gènere.
6- Visc i treballo envoltada d’homes amb ment molt estructurada que necessiten saber que les connexions entre A i Z moltes vegades ni tan sols són lletres.
7- La manicura en rouge i recentment en rose són pròpies de persones que saben reconèixer la caducitat d’una samarreta de cotó a l’estiu i un jersei de llana a l’hivern.
8- (llegir només fora d’horari protegit) És propi del meu gènere tenir més d’un orgasme sense pausa setmanal.
9- Com deia la meva àvia, quan descanso, treballo. Només deixo de treballar quan em poso a fer feina de fer veure que ja no treballo.
10- La tentació de dir que sóc dona treballadora perquè no sóc home ociós és molt gran. Però només diré que sóc dona perquè no sóc home.