La bona vida

Persèfone ni se’n recorda quin dia va deixar darrere seu la porta de l’Hades sense fer soroll al mateix temps que es treia peces de roba. Quina ingenuïtat per part seva voler marxar discretament si una llarga filera de mitjons, pantalons llargs, camises entallades i diccionaris feia un caminet que arribava a una senyora mig nua que seguia buidant-se a mesura que s’acostava a sa plaieta.

A Hades no li calia llogar cap detectiu per esbrinar on havia fugit aquesta vegada, ni tan sols havia pres la precaució de posar la contrasenya d’accés al seu portàtil, que també havia abandonat entre la jaqueta gruixuda i la subscripció a l’spotify.

Va arribar a tocar l’aigua només amb una calceta minúscula del biquini com a tota possessió. I no se la va treure perquè ja estava immersa plenament entre les onades de les vacances. No va tenir temps de deixar-ho tot enrere, però això no era nou. L’any anterior havia entrat a l’aigua encara amb un mail a mig enviar.

Les onades la van portar a llibres desconeguts de gent inhòspita, a platges plenes de tovalloles indignes, a ciutats obscenes de riquesa desmesurada, a un port de muntanya ple de ciclistes tan nus com ella.

Encara rostida sota el sol li arriba la crida del deure. Per sobre l’espatlla veu una rodeta de la cadira de despatx que és de les darreres coses que ha abandonat de l’hivern, decideix ignorar-la fins dilluns i s’hi tomba d’esquena.

  • 12
  •  

Mira la càmera

S’estira el puny de la màniga, dos centímetres més enllà de l’americana. El puny blanc immaculat i la mà ferma per sobre d’ella, recolzada a l’espatlla. L’altra mà frega l’espatlla d’un dels seus fills, del número 2, que porta una camisa de coll mao. Quines coses que té la seva dona, tan perfeccionista i que s’hagi deixat anar en aquesta ocasió. Sort que els pantalons de la criatura són de pinces, com els dels altres tres. Ella, lluu les perles i el collaret de les ocasions familiars especials. Riu d’aquella manera fantàstica, sabent que l’escenografia és perfecta, que tot encaixa en el requadre. Frisa per ensenyar-me la foto, sap que m’agradarà i em posarà pensar que se l’ha feta per mi.

Fa un sol espaterrant. Podem triar entre fer-la a l’ombra o no i triem al sol, perquè el cotxe que ens agrada sobre el qual ens recolzarem és a l’altra vorera. Poso el trípode i disparo amb retard de 10 segons, amb el temps just per arribar i col·locar-me entre tots dos, primer i al costat del Raül, després. Fan veure que no té importància però sé que els agrada esperar recolzats al cotxe blau mirant com me les empesco. Corro per travessar el carrer i oh, els déus com en són de capriciosos, fan passar un cotxe just al moment de la ràfega. Ho repetim dues vegades més, després d’haver-nos jurat que no podem ser així de deixats. Repassem les ràfegues i ens veiem no gaire prims, per dir-ho d’alguna manera.

En Lluís té un ull privilegiat, ho veu tot a través de l’objectiu i ho fa bonic, més del que és. O potser desperta en les coses allò que està adormit, aquella bellesa tan profunda només a l’abast dels que no la cobegen. Intento no sortir en cap foto de les que fa, perquè tinc la sensació que em despulla l’ànima. Sé que en algun moment de la sessió dispararà en la meva direcció i jo faig que no miro, perquè és com la medusa però al revés, i llavors el plaer és tan gran que en vols més i més. Com la millor de les drogues, només de tant en tant m’atreveixo a mirar la càmera directament i abandonar-me a les seves indicacions. Només de tant en tant, a l’estiu, que ja s’acosta.

I tu, mortal

Atena, des del seu tro llunyà i inaccessible decideix que encara no n’ha tingut prou.

Ella, la mortal, orgullosa, segueix anant a córrer cada dijous amb la personal trainer malgrat la varicel·la del seu fill petit, el peu trencat del seu marit i la lesió de maluc que fa dies que arrossega. Corre per arribar a l’estat zen que li produeix el conjunt de dolorets que fan connectar-la amb la terra que l’ha acollit. I sobretot corre per desfer-se de tots aquests universos de projectes que l’engoleixen i la fan viure tantes vides a la vegada. Totes urgents, totes apassionants.

Atena, amb una copa de vi entre les mans (quina etiqueta més bonica que s’entreveu. Llàstima que l’Olimp sigui tan lluny i que des d’aquí no se’n pugui endevinar el dissenyador que l’ha creada) pensa com la farà parar aquesta vegada.

La mortal, mentrestant estima com mai, pensa com mai i executa com si li anés el sou d’assalariada que no és. Té més ulls que la medusa i uns peus alats que Hermes ni s’imagina que es puguin tenir. Sap que la hybris la tempta, però l’esquiva i es diverteix mentre ho fa. La hybris, l’excés, la supèrbia és la poma més dolça del cistell. Mai l’ha d’agafar perquè Atena espera aquest moment per enviar-li una altra càrrega per frenar-la.

Atena, no tan atenta, demana amb veu ronca una altra copa i perd un moment de vista la mortal perquè el cambrer, a qui ella anomena caballero, porta la camisa arromangada i se li veu un tatuatge que, ais, comença al canell i segueix més enllà dels tres quarts de màniga. Ja se l’imagina descordant-li un per un els botons de la camisa blanca. Quin cotó, quina enveja de teixit que està en contacte permanent amb aquesta pell tersa, jove.

La mortal sap que ara és el seu moment. Ha despistat la deesa enviant-li un colega que està tremendo. La coneix prou bé com per saber que ara estaran bloquejant la porta dels lavabos de l’Olimp. L’esquena recolzada, les cames al voltant d’uns pantalons negres de pinces. Un polvo ràpid que li dóna 40 minuts de rellotge per arribar-se a Xerigots i fer un parell de rondes del tast dels vins de Berdié. Dues copes i prou, perquè assolit l’orgasme Atena tornarà al seu tro i no fos cas que la vegi divertir-se en excés, que encara és capaç de fer-li ensopegar el fill gran, que ni té la varicel·la, ni s’ha trencat el peu, i enviar-li cap a casa per convertir-lo en un altre home per cuidar.

Per què jo sí i ella no

S’ho pregunta amb un cocktail a la mà. Aquesta vegada no entraré en la manicura perquè ha hagut de deixar de pintar-se les ungles momentàniament. El rouge ferrari l’avorreix i no troba un nom prou bonic de color digne per substituir-lo. La veu passar davant dels finestrals que donen a mar. Si la mira la convidarà a entrar i li explicarà l’exitós dinar. L’han felicitat per l’hummus de primer i el vins que ha triat curosament per l’àpat. De fet, no en té ni puta idea ni de fer plats estrangers ni de triar vins, però té la thermomix i bons amics que l’aconsellen.

Ara mira cap a mar i decideix que li farà un missatge. Li diu que està espaterrada en un lloc ideal d’aquells que et recullen la jaqueta en arribar i no has de patir per si et deixes el bolso penjant d’una cadira amb la cremallera oberta. L’únic que has de mirar és que no quedin a la vista els kleenex, que fa molt lleig. Només faltaria que algú es pensés que en fa ús en algun moment, ella. Quina imatge tan lletja, la d’obrir una pestanya de la bosseta, desplegar-ne un mocador i sonar-se. Esclar que també es poden fer servir per eixugar-se el rímel després d’haver-se ennuegat. Això es tolera.

Li respon que no pot passar més temps així, en aquesta situació. Veu com tecleja amb dificultat, la marinada té aquestes coses. Tot d’una un dia meravellós es converteix en un dia de merda perquè no has previst portar un jerseiet, i el vent agradable es transforma en un aire gèlid que fa fer whatsapps amb faltes d’ortografia inadmissibles, però qualsevol perd temps en esborrar i tornar a teclejar amb els mugrons com diamants. Així que es posen d’acord malgrat les lletres canviades i la manca d’espais i queden pel proper cap de setmana a casa. A la tarda, amb hores per davant i cava en fresc, ha de ser Amor, coincideixen. L’únic que queda per afinar és qui truca a la Clara perquè els faci la demostració de la thermomix.

La targeta del Corte Inglés i altres coses sorprenents del 2015

1- M’he fet la targeta del Corte Inglés. És el més mainstream que he fet a la vida. Sóc la primera de les meves amigues, de tots els meus coneguts, de tota una generació. Però és un gustàs no pagar pàrquing a Barcelona després de gastar-se 30€ al rincon del gourmet.

2-He començat a córrer. De fet, hem començat a córrer i això em porta al número 3. 

3-He fet una #milloramiga nova amb qui vaig a córrer, la Gemma.

4-Puc conduir almenys fins als confins de Vilafranca, on hem quedat per entrenar amb l’Ainoa, la nostra entrenadora personal.

5-Tenim despatx propi. La Virginia Woolf estaria orgullosa de nosaltres.

6-Tinc una #milloramiga que té 4 fills. Tots mascles.

7-París. Sempre París. Ara també per als meus fills.

8-Encara puc dir que no he fet mai una truita de patates.

9-Sí puc dir que he fet Sushi.

10-Res no fa pensar que m’acosto als 40.

Persèfone es fon

Persèfone crida, però els crits de les ànimes de l’Hades encara criden més. El plaer enmig del dolor etern. Agraeix de tant en tant que no la faci callar, vol cridar quan s’expandeix i toca l’Olimp amb tota la seva pell. No sap per què ho fa però d’alguna manera ha de rubricar l’orgasme final. Per això, els mesos que li toca estar a l’inframon aprofita per fer-se peelings i cridar mentre folla.

El seu crit immens és un no-res al costat de totes aquestes ànimes molestes que Hades custodia. Tot el patiment de les culpes inútils d’humans que no saben res de l’elegància i la diplomàcia. I no deixen d’arribar i omplir cel·les de les mateixes errades que cometen des de fa segles. Però això no impedeix que Hades li posi els dits esquivant les calcetes amb la mà destra, que se la miri anticipant-li el plaer de no saber cap a on la portarà aquesta vegada.

Quin cutis que li queda quan arriba el moment de tornar amb Demèter i enfosquir la pell massa blanca. Riu mentre pensa que hi ha dones que paguen xifres indecents per aconseguir la pell tan tersa, tan lliure d’impureses. Per això s’hi fa tant quan ho té al davant, no només és diversió, és una inversió de futur. Però no sempre és tan racional, mentiria si fos així, la majoria de les vegades no pensa ni tan sols en el seu cos. Només es transfoma en la deessa que mereix doblegar aquest déu de pervers del món subterrani. Muta per redimir les culpes de tota la seva espècie i fa que ell cridi i es mori del mateix plaer que ha portat a l’infern les ànimes que ja mai més es miraran al mirall mentre s’eixuguen els llavis.

Un mocador

No hauria pensat mai que una conversa de diumenge havent dinat hauria girat al voltant d’un mocador. Un mocador car, vist per internet, molt bonic. Jo te’l compro, vaig pensar. Però no li vaig dir perquè no m’hi veia en cor. Ella deia que preferia un mocador perquè amb una perruca no s’hi troba. Esclar que encara no sabem del cert quins seran els efectes del tractament, tot això és especular tant com l’import d’aquest dinar, que és d’aquells que no mires, que agafes la carta i et deixes anar. Avui no és moment de comptar diners i de ser prudent. No sé què deu valdre el mocador de la punyeta, però a la merda tot plegat i n’hi regalo vint-i-cinc si amb això podem tornar a dinar moltes vegades més, mirant de no agafar el filet de segon, això sí.

Uns dies abans de fer anys sempre parlo amb la Quima, sempre. Són dates que ens incomoden segons com. La Quima i jo ja ens entenem. Aquest any, a més, hem afegit a la conversa de sempre la meva por. Amb un just dance ho despatxem. Ella tria la Rihanna i m’apallissa. No hi ha manera de guanyar una sola ronda i mira que m’hi faig. M’explica exemples de dones lluitadores que han pogut i que no. M’explica com és d’important detectar-ho a temps. Em tranquil·litza però no em deixa respirar i acabo la partida admetent que l’entrenador personal que em regalo pel meu aniversari no només és merescut sinó molt necessari. No vull passar més vergonya la propera partida, Quima. Et juro que almenys faré 4 estrelletes al Where Have You Been.

Demà em calçaré les bambes i pensaré com m’ho faig per esbrinar quin és el mocador que li agrada. Faré veure que no pateixo gaire havent-me menjat les meves paraules en contra d’activitat física que fa suar i no té res a veure amb el sexe. Ignoraré aquella gent que ronda per les vinyes i em concentraré amb els meybes que em penso regalar demà a la tarda per anar estupenda a la meva primera sessió de l’entrenadora personal. Dibuixaré l’escena i retallaré el moment del primer dia dels meus trenta-vuit anys. Tindré una hora per fer cas a la persona que m’ha d’acompanyar a suar tots aquells tiramisús que penso compartir amb ella, la Susi, amb mocador o sense.

Ça me fait plaisir

1. Escriure en francès. Laisser des mots sur un papier. Fer whatsapps i tractar de vostè a persones qui comprennent et parfois fins i tot escriuen assez bien la langue de la magdalena de Proust. Ça fait beaucoup de plaisir i és molt mainstream i arrogant i què. A vegades he d’agafar el Bescherelle i buscar la tercera persona del singular del verb appeler, que mai me’n recordo si va en dues pes o eles, o totes dues, mira que ça fait longtemps que em passa això, però no hi ha manera. Em moro de plaer i de dolor quan l’obro, el Bescherelle, i veig que ja hi tornem a ser, una vegada i una altra buscant la même chose. El tinc al costat del Xuriguera, verd i vermell, i després de tancar-lo, a vegades, passo el dit pel llom arrugat del Xuriguera i m’abstinc d’obrir-lo perquè això ja és vici. Segur que incorro en una fília que té tractament, però sóc massa addicta, jo, i encara no em sento preparada per laisser tomber algunes coses. Encara visc del record de les classes a la Sorbonne, al laboratoire de francès oral on ens feien repetir on a rendez-vous à cinq heures à la Coupole, d’una tirada, amb la cantarella dels dàctils no massa estrictes. Quin plaer aquell moment que es domina la u, que les esses del plural no es pronuncien sense gens d’esforç, quan et diuen vous avez un accent, mais vous êtes pas parisienne, quoi.

2- Fer una barbacoa d’hamburgueses, costelles, botifarres i altres coses gens recomanables per la salut moderneta en ocasió del Festival d’Eurovisión. Tenir gent a casa, baixar les cadires del despatx, rebuscar els calaixos per trobar les estovalles que va rescatar la meva mare d’una mort segura (hi ha roba descatalogada que és or en brut, amb quina lleugeresa tira la gent metres de roba que alguna vegada s’havia comprat per fer-ne cortines i ara resulta que les sanefes ja no es porten, ves). J’adore l’ambientació, la bullícia de gent que aguanta banderetes dins la tele i aclamen coreos de cantants guapasses. Quins escots, quines cames més llargues. Sempre hi ha algú que diu que coneix algú que ha anat amb la delegació de no sé quin país. M’enlluerna tot, però em fan patir molt perquè si canten en directe, també es poden equivocar i ser recordats per la merda d’interpretació que van fer aquell dia, mira que desaprofitar-ho d’aquesta manera. La iaia em va encomanar aquest patiment. Crec que resava parenostres per tots els països europeus, que no s’oblidi la lletra, que encerti el to pobre criatura que si no arribarà a casa seva com un empestat i tothom li farà vores. I quan ja han acabat, les votacions que ara ja pocs les fan amb la meva segona llengua preferida, Royaume Uni, douze points.

3- Que jugui el Barça, que ho facin per la tele normal o pel plus que tenim contractat, que sigui la tarda i que els homes de la casa es conxorxin per monopolitzar el mando i no tingui més opció que fer ús de la meva nova habilitat. Ara que sé conduir he descobert que el Barça és el meu aliat. Tinc 90 minuts per recórrer la geografia immediata i ningú em trobarà a faltar. Quina llàstima que n’hagi de gastar més de 60 fent relacions socials al costat de les neveres i de la fruita fresca de l’esclat. Hi som tots comprant olives i patates pel vespre per atipar els convidats que vénen a casa a mirar Eurovisión. Toi aussi? Bien sûr. Avui no hi haurà pròrroga, val més que m’afanyi, mon dieu, que les estovalles llargues no sé exactament on les vaig amagar la darrera vegada. Et toi, ça va? Bah ouais. Je dois filer, à toute, on se revoit dans une heure.

Tinc un moment

Tinc un moment, potser només cinc minuts d’una finestra temporal, mentre no em sona el telèfon i el tint encara al cap, per dir que la vida només són moments que precedeixen copes de cava, orgasmes, grans idees efímeres i recorreguts a peu cap a l’escola dels nens on et sents en pau amb l’univers i en harmonia amb la natura viva, que moltes vegades voldries morta o com a mínim en pausa perquè, noi, com arriba a cansar.

Moments de total felicitat, com aquell quan l’Antònio, el meu instructor d’autoescola que ha decidit fer-me conduir després de 15 anys de carnet en un calaix, afirma sense escletxa de dubte que el cotxe no se’m calarà mai si està en moviment. Com aquell que la meva mare em diu que no escric mai sobre ella, malgrat ser la persona que estimo més profundament i de manera més oculta, i que s’ha de rosegar les ungles perquè he tornat a parlar de la meva àvia i del meu pare morts, enyorats i potser un pèl idealitzats.

Em queden segons perquè veig que la Montse Bonet ja fa cara de voler rentar-me el cap, endollar la cadira del massatge i deixar-me en estat catatònic abans d’agafar les tisores i fer-me el que li vingui de gust. Quin plaer veure com algú, amb unes tisores, és capaç d’invocar un altre d’aquests moments de felicitat omplint-lo de confidències a ritme de zac zac, amb cabells inerts voleiant al voltant d’una conversa profunda. Montse encara no em treguis el tint, accepto el risc de passar-me de pèl roja, deixa’m acabar el post, que després només em quedaran alguns moments post copa de cava, orgasme, grans idees efímeres, que són com una gran ressaca, amb aquella sensació d’haver-ho passat bé, però quin dolor, ràpid un ibuprofè, o una pastilla rosa que em porti cap a una altra escletxa temporal de plaer.