1- Comprar dinamita. Com diu el meu amic, les coses s’arreglen amb lubricant, ibuprofèn o dinamita. N’he de comprar per fer volar les portes, les finestres i les parets quan em calgui. Per immolar-me jo mateixa de tant en tant. Per fer explotar la tele, la play i els llibres que no m’agraden. També per col·locar-la sota els cotxes de la gent que crida, que no fuma, de cara grisa. La vull de cartutxo vermell, no sé si n’hi ha d’altres colors, rosa també m’agradaria molt. La guardaré al garatge al costat dels vins cars que no obrim mai perquè són cars i ens agrada que se’ns facin malbé i plorar-los quan els obrim quina ràbia que ja siguin imbevibles. Després tindré el recurs de la dinamita i els faré explotar.

2- Tornar a París sempre és un propòsit molt fàcil perquè a l’aeroport només hi ha avions que van i tornen de París. A la terminal u i la terminal dos. Si es va en Ave fins a Madrid Barajas amb la pretensió d’anar a Brussel·les, per exemple, també s’acaba a París. Les agències de viatges fa temps que no venen escapades al Japó de quinze dies, només caps de setmanes llargs a París. Aprofitaria la dinamita per acabar amb aquesta tendència, però segur que acabo a la Conciergerie de l’Île de la Cité.

3- No perdre més amigues. Fa cinc anys en vaig perdre una que encara ploro. L’any passat gairebé en perdo una altra, però crec que ho vaig detectar a temps i ella ni ho sap que potser vam estar a punt de deixar de ser amigues. A les amigues de veritat se’ls diu mentides perquè mai deixin de ser amigues, que és el pitjor que pot passar a la vida després de perdre allò que més s’estima que no ho deixaré escrit per un tema molt íntim de supersticions i malastrugances.

4- Intentar ser una mica menys exhibicionista. Deixar de passejar-me nua al pis de la M. o de la G. Pot no agradar als veïns, puc agafar un refredat, pot ser que ja no tingui edat per treure’m la roba a la primera de canvi. He de trobar la manera de despullar-me sense despullar-me. I sobretot de callar i no cridar que que bé ja soc tota jo i no em cal res més. De fet, també soc tota jo amb roba i els veïns no n’han de fer ben res. Però m’agrada taaaant desfer-me de la roba, és que la tiraria pel balcó tota i obriria les finestres, balcons i correria pels terrats i patis nua cridant no podran amb nosaltres que soms dones lliures i bevem i fumem i tirem cartutxos de dinamita a plaer.

5- Fingir millor. O encara millor, fingir prou bé per creure-m’ho. Que és qüestió de voluntat, que si fas veure que t’agrada Avatar, per posar un exemple de les tres pitjors hores que he passat darrerament en un lloc obscur, doncs t’acaba agradant i aplaudeixes al final i tot. Que tenim aquesta capacitat que jo no domino ni m’hi acosto. La sort que tinc és que m’ho passo bé gairebé amb tot excepte quan no.

6- Parlar amb la gent del gimnàs, que no sé què dir-los. Per molt estrany que sembli, no m’he d’imposar anar al gimnàs perquè hi vaig voluntàriament i m’agrada. Fins i tot els dissabtes. He trobat el plaer en aixecar pesos, torturar-me en màquines, caminar ràpid sobre una cinta. I no em relaciono amb ningú perquè és un univers que no entenc. Ara bé, sé de bona font que si en algun lloc puc comprar dinamita, és al meu gimnàs.

[Se li acaba el temps a Persèfone. Hades la reclama al seu costat, l’hivern s’acosta i ella encara és, inexplicablement, a Barcelona.]

Era ja un matí d’octubre i feia les maletes d’esma. Obria calaixos estirant el pom amb la força justa per pinçar la roba amb la mà i deixa-la caure. Per tancar l’equipatge, hi va haver de jeure al damunt. S’hi va deixar caure com qui pateix un defalliment per sobredosi d’amor romàntic i ja en va tenir prou per poder passar la cremallera. La seda, el cotó orgànic, maquillatge, tampons, un pintallavis que no és un pintallavis, van cruixir sota el seu cul desganat.

Va despatxar el darrer amant de la temporada que encara pul·lulava per casa amb un a reveure hipòcrita. Va guardar l’agenda dels plaers al calaix d’on havia tret els mitjons gruixuts d’hivern. Va arribar el moment de demanar el taxi.

El taxi ni arribava ni deixava d’arribar. Mentrestant fullejava un NewYorker de feia dies que explicava en el seu reporter at large, 55 minuts de lectura marededéu qui s’ho empassa això, la difícil peregrinació de la temporada d’estiu a la d’hivern. Que li expliquin a ella què és això d’arrencar-se l’estiu per submergir-se al món de les tenebres… Però no s’hi feia mala sang. Endins, en els seus pensaments, ja no hi havia res que no fos esperar un taxi, deslliurar-se de l’amant i aparèixer a la seva residència d’hivern, que la mantindria allunyada del bullici de la ciutat. Ho acceptava. Així havia estat sempre i així sempre seria.

Confiava que la carrera no li costés un dineral, més que res per les dificultats de justificar-ho a la seva nota de despeses. No li va demanar al conductor que apagués la ràdio ni que fes el favor de callar. El paisatge que corria cap enrere des de les finestres s’anava enduent cada llàgrima que vessava. Es va deixar fer i portar cap a l’altra banda del món, que l’acolliria a la vora del foc on cremen les ànimes eternes.

Quan A arriba a casa de M gairebé sempre es despulla. Els dies que no té temps només es descalça. El més habitual és que tan bon punt és dins l’ascensor que va cap a l’àtic ja es vagi desfent de capes. Així quan M obre la porta només li cal deixar sobre la cadira, ben posat, tot plegat i en ordre, la roba que li complementa les calcetes. Pateix pels gats que no li estirin un punt del jersei nou, o no li desfilin el vestit d’estiu setinat. Alguna vegada els ha vist amanyagant la camisa de seda i s’ha posat en alerta, però ells també saben apreciar la roba que vol ser treta i la respecten una vegada ja no té la calor del cos. Només treuen les urpes quan se’ls fa fora, això ja ho ha entès, així que els deixa la roba sobre la cadira amb moderada tranquil·litat i procura amagar dins del bolso penjat les peces més sensibles.

L’aigua bull quan ja no duu més roba que l’imprescindible, que sempre és massa, i es preparen un te amb gingebre. A i M repeteixen aquest ritual sense saber-ho, només un espectador ocult podria assenyalar que en efecte sempre ocorre de la mateixa manera. A vegades hi ha algú més, però aleshores A no ha de patir per la roba i els gats. Fan el te, els agrada molt haver de bufar amb insistència i beure-se’l a xarrupets. Ara que és estiu encara fa més calor i el plaer és més gran.

Es preparen per a la feina que han de fer. Si el que toca és estirar-se al llit i llegir cadascuna el seu llibre, doncs s’hi posen de seguida i llegeixen. S’interrompen quan els agrada molt i comenten amb veu alta això i allò. Esclar que una vegada ja no fan silenci és difícil que s’hi tornin a posar amb la diligència que han començat, l’argument del llibre passa a segon pla i pot ser que fins i tot l’oblidin entre els coixins. No són gens disciplinades. Si la feina que han de fer és repassar les lliçons de la càbala, o qualsevol altra afició oculta d’A o M, passa exactament el mateix que amb la lectura. L’atenció plena els dura fins que apareix el fil que teixeix la seva pròpia conversa i abandonen la tasca original oblidant-la amb dolçor.

A vegades també fan feines més físiques, no tan intel·lectuals. Han d’estirar-se sobre les hamaques de dalt a la terrassa i exposar-se al sol i als veïns. No passa gaire sovint perquè el sol és de matins i A i M són persones ocupades. Hi ha pocs dies del calendari d’estiu que ho puguin fer, alguns festius, algun dia esgarrapat a les feines respectives amb el pretext que han d’anar al gestor o una altra bagatel·la per l’estil. També, els dies que se senten més enèrgiques, assagen àssanes de ioga. Hi tenen traça davant del mirall de dalt. Fan els moviments tan lentament com poden i intenten marcar les postures com si algú, l’espectador ocult, les hagués de dibuixar.

A sempre ha de marxar abans d’hora. M ho sap i procura fer fora els gats perquè pugui posar-se les capes de roba amb rapidesa. Pren el bolso penjat i s’escola per l’ascensor amb la tranquil·litat d’esperit que deixa la feina ben feta.