Annamatopèdia

Arxiu “gastronomia”

No agafaràs la blackberry d’altri

Mai de la vida sota cap concepte cal deixar-se endur pels instints més primaris i allargar la mà cap al comensal deltaula parada costat en un sopar de Nadal i començar a jugar innocentment amb la seva blackberry per acabar twittejant no tan innocentment. Mai. I no s’hi valen excuses. Ni el vi més deliciós acompanyat d’uns medallons de tonyina crueta amb salsa de no sé què d’esbargínia ho disculpa.

Imaginem-nos que la blackberry no és del propietari, o no ben bé. Aleshores, què hi feia allà estesa sobre unes estovalles immaculades, exposant-se a la vista de tothom? No hauria estat millor al calaix de la sòrdida oficina de la administració a la qual pertany? El legítim propietari hauria de vetllar per assegurar la reclusió d’aquests ginys d’empresa fora de l’horari laboral.

Ningú deixa una jaqueta de pell al seient del darrere d’un Seat Panda perquè tothom sap que quan es torna al cotxe després d’una funció al Teatre Nacional ja te l’han pispat. Tampoc, per la mateixa lògica, es deixa un terminal de connexió a internet il·limitada sobre una taula ben parada envoltada de persones que van amb talons, que fa temps que no surten i que els uneix una amistat que últimament ha abandonat la prudència.

Però la blackberry era allà, al meu costat, una mica més amunt del ganivet, tocant a la copa de vi. Jo diria que fins i tot ocupava part de l’espai que em pertocava. A l’esquerra hi tenia un tallat solitari víctima futura d’una altra acció gamberra. El meu smartphone estava exiliat en un endoll fora del camp visual. I va passar el que havia de passar. No ho faré mai més, ho prometo. Si no és que, la propera vegada, m’hi trobi un iPhone.

Per començar la M

MPer començar la M. La del meu cognom, la del Festival Most i del MerCat, el restaurant, i llàstima que no sigui la M de Recaredo. També pot ser la de m….. de documental que ens van passar a la millor visita guiada a unes caves de la meva curta història penedesenca. Ja se sap… una de freda i una de calenta. I quan parlo de documentals m’escalfo i més si porten més lletra del compte.

New wine from France és el nom de l’engendro que ens va oferir el Most a can Recaredo. Ben bé no vam saber si era un audiovisual o una arma de destrucció massiva destinada a fer-nos cremar les neurones a ritme de subtítols rapidets. La directora del documental era anglesa, per tant va decidir que la seva obra tindria ànima anglesa tot i que fins i tot les puces que hi sortien parlaven en francès. I esclar, tot s’havia de subtitular a la llengua d’en Bush fill. Però tothom sap que si mires un documental en francès i  llegeixes els subtítols en anglès s’obre una escletxa al contínuum espai-temps i t’explota el cap. Per això es va decidir afegir uns subtítols en català per revertir el procés. I per sort la projecció dins de les caves a una temperatura ideal pel nosequè de l’elaboració del cava, va impedir la combustió instantània de tots els feligresos.

A can Recaredo s’hi ha d’anar. No només per extasiar-te amb la delicadesa del producte, sinó per entendre d’una vegada per totes com s’elabora el cava. I a més, en poc temps i a peu! Res de trenets turístics amunt i avall. Es fa el recorregut a peu per les entranyes de la cava i acompanyat per algú de la família que t’ho explica tot de primera mà. També s’ha d’anar al MerCat a menjar crema de nyàmares amb navalla i calamar i si es pot al mateix dia. I per últim, com que ja estem situats a Vilafranca i la Festa Major ens queda lluny, toca anar al Casal a veure els Manel i procurar no enfonsar-li el teatre al gerent, que és bona persona.

Fins aquí la primera lletra del blog, la M.