Arxiu “Alfabet”

Desconeguts

Desconeguts

Lletra dTaula reservada per cinc. Inicialment per 10 però hi ha baixes. Hem canviat el menú de 20€ per la carta, que és menys arriscat i si finalment hi som només la Magda i jo, no quedarem molt malament. Jo a ella la conec. L’he vista dues vegades i fins i tot he estat a casa seva. És dolça d’entrada i m’agrada, però se li veu una acidesa que encara m’agrada més. Jo sóc més alta i menys rossa, en principi. Això depèn de les perruqueres que no compartim. Parla molt i sedueix fins que t’atrapa. Sí que compartim vivències d’una mena de marits molt particulars que treballen junts. Entre les dues sumem cinc fills i veiem el mateix abisme quan oblidem el present.

L’Eduard arriba puntual i ens reconeix. No sé qui li ha donat les indicacions precises del restaurant on ens hem de trobar però el fet és que ha conduït una bona estona per la nacional i ha pogut aparcar a no arriba 100 metres del restaurant. Això em descol·loca. No entenc com la gent arriba allà on se’ls cita amb aquesta facilitat. Per sort porta un mòbil com el meu i no s’ha deixat el carregador. Durant els gintònics podré endollar el telèfon dues taules més enllà perquè no he insistit prou a l’hora de reservar una taula a prop d’una font d’energia apta per Samsungs. No es mou del seu lloc durant tot el sopar. Crec que orbitem al seu voltant.

El Roger no l’esperava. Ell tampoc a mi. Parla amb el Marc i s’hi entén. És còmplice de la Magda com jo crec que ho seré a l’hora dels postres. És el que té menys followers i no crec que això li tregui la son. Diu que té una nòvia amb qui no viu ni tampoc la veu gaire. Els que sumem segles de relacions de parella estable ho trobem genial, ideal. Durant els segons el proclamem el nostre ídol però en el fons tothom pensa en aquell moment de tornar al llit i trobar-te’l ocupat per la persona que et sap tocar amb precisió de cirurgià. Em queda el dubte si tot el que explica ho diu ell o surt de la Magda.

En Marc arriba tard. Les ulleres li rellisquen nas avall per poder veure-hi millor. Aconseguim no parlar de feina de manera molt evident durant tot el sopar, perquè ell i jo sí que ens coneixem. De fet, aprofitem per acordar que els cafès a partir d’ara els pagarà l’empresa que compartim. Això és tota la llicència que ens permetem. Procura menjar ràpid perquè sap que si no ho fa, em menjaré el seu plat. Veig que la Magda també pica dels plats dels altres. Un punt més al seu favor. Parla de coses d’informàtica que no escolto perquè de segons quines perversions prefereixo quedar-me’n al marge, no fos cas que em contamini i a més de fer els continguts amb llengües normals, ho hagi de fer també amb les friquis.

A l’hora dels gintònics ja ens coneixem i el que és millor, hem plorat de riure. Tres se’n van amb cotxe, dos a peu. A l’Eduard li hem de donar les últimes indicacions perquè de tornada agafa l’autopista. Sé que ha arribat sa i estalvi a casa seva perquè ens ha fet un tuit. Això només ho fan les bones persones.

Cosmogonia

T1Primer va ser el Caos, després Gea, seguidament el Tàrtar i Eros, després tota la resta. Això és una veritat immutable, per molt que encara ara es dubti d’Hesíode. És veritat que després hi van haver una colla d’edats, la d’or, la d’argent, en el meu cas la de Nutella i tot. Hi va haver lluites de poder entre els déus, intrigues, traïcions i amors prohibits. I mentre passava tot això la civilització s’anava perfilant entre viatges de renfe i erasmus a París.
Zeus va arribar al tro i s’hi va quedar mentre s’organitzaven festes de Belles Arts a l’Apolo. Atenea manava a l’ombra quan van imposar el sistema tarifari integrat de transport de rodalies. Ningú s’imaginava el futur, no calia, teníem prou feina intentant entendre els dies que anaven del dilluns al dijous, estudiant la gramàtica obscura del grec clàssic. Hermes no ens va fer arribar el missatge on donava per mortes les llengües que estudiàvem, se’l devia deixar al reservat de l’Arena.

I el futur va seguir sense arribar. El sol ja no girava al voltant de Barcelona, sinó de Vilafranca. Els déus s’ho miraven encuriosits, una mica decebuts per la poca ambició de la humana, que volia reproduir-se i deixar passar el temps. Li van fer confiança, van deixar que escoltés el cant de les sirenes una temporada, sabent que un dia Ulisses les faria callar.

I del que els déus et deparen, no se’n pot defugir. Va arribar el moment. Primer una intuició, després una certesa i finalment un fet. On hi havia temps, s’hi va posar una societat limitada. I l’Olimp va fer una festa.

Dol

Dol

DEls porticons estan sempre oberts. Almenys les tres vegades que he estat al seu pis. Hi deixa entrar la llum del dia i la claror groguenca de les faroles de nit. Davant les finestres dues taules. Una de rodona, on hi hem sopat dues vegades i sobretot hi hem plorat juntes entre cigarret i cigarret. L’altra és un tauló de fusta a sobre de dos cavallets. La taula de treball de l’Octavi. El pis és un principal. Això vol dir que s’hi arriba després d’un tram d’escala i prou. Dóna al carrer. No té balcó, només les finestres dels porticons. La Joana i l’Octavi hi veien una escola, gent vivint als pisos de davant. Lluny, el cel.

Quan surto de l’estació de rodalies enfilo les escales que et deixen a la sortida de la Rambla. Els peus em porten sols cap a la Universitat. Entro per filologia i m’entrebanco expressament per sentir la sonoritat de la pedra desgastada. Estic a casa. Sento olors conegudes i saludo al Trueba, que encara no sé el seu nom. Vaig directe al punt d’informació on la Joana m’ha deixat el sobre amb les claus. La lletra de caixa alta és perfilada, de traç segur i diu el meu nom. Em sorprèn que el sobre estigui tancat del tot. Me la imagino mullant la solapa del sobre i regirant el bolso en busca del bolígraf que també sap escriure en majúscules.

Són les tres de la tarda i esbufego per no arribar tard al tren de i quart. A les cinc m’esperen a l’altra punta de Barcelona. A les set arribaré amb el temps just per recollir les claus i afanyar-me perquè avui sopem caldo, que està mig fet, i encara ha de bullir una estona més. Però estic al tren mirant la vinya i escoltant música que fa més d’un any que escolto. Quan encara no coneixia els porticons que tancaré avui a la nit perquè he de dormir, Joana, mentre tu plores. L’endemà encara em diràs que quina sort de poder plorar acompanyada i jo que et diré que de res, que dijous hi tornem.