Annamatopèdia

Cum laude

No he explicat a ningú que per arribar a l’aula 224 he passat per un suplici de dos mitjans de transport públic diferents. Un bus amant de les cues a l’autopista i una línia de metro, verda, de dalt a més amunt. Travesso tota la ciutat. Si tingués el que s’ha de tenir, hauria conduït de casa a l’aula 224 en menys de 50 minuts. Hauria derrapat a l’esplanada davant de la facultat.

No tinc el que s’ha de tenir ni ho he tingut mai. Per això no soc a la presó i soc a l’aula 224 esperant que el tribunal es personi i doni per iniciada la lectura de la tesi. M’assec a darrera fila i preparo el mòbil amb discreció per si la tesi és una matraca immensa. Quan la doctoranda em va dir per missatge que ja havia arribat el dia, em va prevenir que seria dur, que després de deu anys de tesi no hi tenia cap confiança. Potser ni tan sols l’aprovarien. Era la primera persona de la història de la Facultat de Pedagogia de la Insigne Universitat de Barcelona, que es veia fent balconing claustre avall després d’haver llegit un resum d’una merda condensada dels darrers deu anys de la seva vida (sic).

Per això ara sec al darrere de tot amb el cor encongit i amb els reflexos a punt per si la doctoranda, després d’haver sigut vilipendiada en acte públic, renuncia a la seva vida un cop haver-se buidat davant d’un tribunal de senyores amb les ments afilades i les llengües carregades de verí. Com quan saps que el Barça perdrà perquè no t’has pogut deslliurar de la maledicció culer, i resulta que guanya, però molt endins saps que ha perdut en un univers paral·lel, o que ha guanyat tot i que es mereixia perdre. Amb aquest esperit escolto la lectura de la tesi, que ves per on no em sembla una matraca tan immensa i que fins i tot es fa escoltar.

Escolto la merda dels darrers deu anys de la doctoranda amb creixent interès. Em poso les ulleres per seguir millor la presentació que té ordre i coherència. Uns colors bonics. Uns gràfics entenedors. Les bruixes del tribunal assenteixen, li donen la raó, fan sorollets de consentiment. A la tanda de preguntes fan aportacions més que objeccions. Potser l’aproven.

Encetem una ampolla de xampany al claustre i és el tap que fa balconing. Ens la bevem amb delit. La doctora n’agafa una altra i la sacseja i ruixa el tribunal al complet que ja li ha firmat l’excel·lent. Senyores vestides d’animal print amb cara de gallina mullada. Nosaltres tenim el que s’ha de tenir, em diu la doctora. Jo ho dubto. Truquem a un taxi que ens porta a les Set Portes i ens mengem la llagosta més gran que ha parit el Mediterrani.

Les dones ja no ploren

Les dones facturen. La llibreta que guarda a dins de la motxilla té aquestes dues frases de benvinguda. Distribuïdes entre la portada i la contraportada. A dins, a la part per escriure, per entendre’ns, hi té els codis bancaris xifrats que només ella pot entendre. S’ha convertit en una criptobro, una experta de les finances, un drac cobdiciós d’or en una fortalesa que cap nan podrà recuperar. A la llibreta també hi dibuixa polles enormes i inflamades com tòtems prehistòrics per despistar els ulls de la gent ociosa que passeja portàtils a l’Starbucks. Nota que s’aparten les mirades quan l’obre per consultar l’usuari i contrasenya de Filmin, ella tan compromesa amb el cinema europeu.

A la motxilla també hi porta calces netes i un pintallavis, un carregador i el carnet de la piscina. Ja no hi duu pastilles per al mal de cap ni la regla ni anticonceptius ni res. Tampoc kleenex. Un llibre, sí. De butxaca. Una guia de Barcelona, una ampolla buida i un tros de roba esquinçada de cortina d’hotel per fer de metxa de còctel Molotov.

Agafa el metro perquè encara és la manera més ràpida de baixar les rambles i plantar-se davant l’estàtua de Colom xinpom. Travessa i fa com si anés al maremàgnum, que ara que hi pensa ja no sap si es diu així el centre comercial mutant d’aquesta ciutat que porta el nom d’un equip de futbol. Va per voramar i localitza el seu camell de líquids inflamables. Ha d’agafar la llibreta per consultar el codi de traspàs de criptos d’una butxaca a l’altra. El xicot fa veure que no mira i de fet no ho fa quan veu a la tercera pàgina una verga que esclata com el volcà de Santa Margarida fa milions d’anys. Li traspassa el que li ha de traspassar i entafora el líquid la motxilla. Segueix uns dos-cents metres i es planta davant del que vol rebentar. Un catamarà. Un catamarà de la Copa Amèrica. La Copa Amèrica que s’ha petat la setmana del llibre en català.

Es posa les ulleres de sol per poder mirar directament les flames. Es lia un cigarret mentre arriben tots els equips d’emergència que pot permetre’s una ciutat que ha venut l’ànima a la fórmula 1 del mar. Arriba TV3, BTV i la Sexta. Es fa fonedissa entre la gentola que plora perquè el catamarà suís ja no podrà competir demà que segur que hi hauria regata, que han dit que els vents són favorables.

Un airet l’acompanya Gòtic amunt fins al bar de l’Ateneu que l’esperen. En un tovalló de paper emet la factura que li paguen religiosament en la moneda que coneix el respecte de les dones que ja no ploren.

La calda

Feia tanta calor que no es volia posar roba interior. Entès per roba interior qualsevol cosa que no servís per sortir al carrer amb decència. Si amb un vestit fem, si així no ens para la poli, i si les sandàlies hi fan joc, ja no cal res més. No volia portar roba interior per principis i per finals, i sobretot perquè feia aquella calor que fa impossible treure’s un mitjó o un tanga enganxat entre les galtes del cul.

El ventilador del sostre movia metres cúbics d’aire calent d’aquí cap allà. La tele deia coses i n’ensenyava d’altres perquè el realitzador havia mort ofegat per la pròpia suor i ningú se n’havia adonat perquè ningú mira de vritat la tele a l’istiu. Tampoc es pot escriure amb correcció en aquesta època de l’any. És com viure en un missatge de WhatsApp perpetu. Es perden les formes i la gent circula sense calcetes ni calçotets. Així és la vida.

Va deixar-se anar cap al carrer per comprar gaspatxo. No va apagar la tele ni el ventilador. La Puri la va veure de lluny i amb telepatia es van dir tot el que s’havien de dir dues bones veïnes que coincideixen després d’un temps. Com que duia les claus del cotxe a la butxaca i el cotxe era a la vorera de davant de casa i com que tenia aire condicionat, va voler agafar el cotxe per anar a comprar gaspatxo. Hi va entrar i va apretar el botó d’engegar.

No va tardar gaire temps a tenir els mugrons a punt de diamant. Encara no havia desaparcat. Va abaixar la visera i va obrir-ne la finestreta del mirall per mirar-se ara que podia fer-ho sense suar la cansalada i el que va veure la va horroritzar. Rímel corregut de feia qui sap quantes nits de festes de Gràcia, un pèl negre al bigoti. Restes de brillantina. Lletjor. I va començar a plorar com si se li hagués mort algú. La Puri, que ja gairebé es trobava a la mateixa alçada del carrer, es va afanyar com va poder a assistir-la. Va picar el vidre de la finestra de l’acompanyant fins que ella va desbloquejar-li l’accés. Va entrar al cotxe que era la Sibèria i sense aclimatar-se ni res li va preguntar què coi li passava que plorés d’aquella manera. Qui o què l’havia ofès, maltractat, mortificat o humiliat. Res, res, li va dir ella, mira, mira quin puto pèl estic feta un cristo. I la Puri que deia no dona no què dius. Però quan va arribar a la sensació tèrmica de deu o quinze graus sota zero, la Puri es va veure una taca d’oli horrorosa just a sota les tetes, com coi m’ho he fet això, com he pogut sortir de casa així i de cop li faltava l’aire i tot li donava voltes com pot ser com pot ser si jo em cuido i soc polida no trobaré mai una parella que m’estimi ja m’ho deia l’àvia que era un desastre. I ella, que plorava llagrimots com estalactites va saber reconèixer que la Puri estava pitjor i que l’havia de dur urgentment a algun lloc perquè feia tota la pinta que s’estava infartant.

Va arrencar el cotxe i va posar rumb a l’ambulatori del barri. Li tremolaven les cames, però va poder fer els dos-cents metres entre casa seva i la parada d’urgències just a davant del mercat. Va aparcar com va poder. Va parar el motor i els mugrons li van tornar a l’estat vegetatiu. Va sortir del cotxe per anar a obrir-li la porta a la Puri i portar-la cap a la sala de recepció on confiava trobar un desfibril·lador o alguna persona amb capacitat de fer alguna cosa, però la Puri ja havia obert la porta i tenia mig cos fora. De fet, ara ja era dreta i s’estava allisant les faldilles i no semblava que hiperventilés com feia un moment. Totes dues van notar com l’asfalt semblava que es desfeia i de puntetes van afanyar-se a col·locar-se a l’ombra de la terrassa del bar del mercat. Una taula lliure. Unes cerveses. Va comprar el gaspatxo i la Puri va dir que l’acompanyava a casa. No van posar l’aire. Van abaixar les finestres i reien amb les cuixes enganxades a la tapisseria del cotxe.