Annamatopèdia

  • ego me mei
  • mihi me mecum

Dones, Amor

Uns vidres escampats a terra i un búnquer mal il·luminat. Sota la bombeta un gest gràcil que acompanya paraules no del tot desconegudes. Juga amb les ulleres, malgrat no veure-hi bé. De fet ningú hi veu amb aquesta fosca i la fortor del most fermentant. Hi ha una màquina que s’encarrega de fer no sé què amb les ampolles que em transporta a la nau especial d’Alien. És molt bonic el que diu. Diu que en totes aquelles ampolles hi ha un trosset d’emoció que quan es destapin en altres terres es convertiran en amor d’altri. Ningú sap del cert cap on viatjaran però el fet és que si no és algú com jo, algú que ha integrat el cava en la seva vida de petits plaers quotidians, si és algú que s’espera el diumenge per obrir l’ampolla i encara n’hi diu xampany, quan s’obri l’ampolla serà perquè s’ha acabat la paella, els canelons o en el pitjor dels casos el pollastre a l’ast i és hora de bufar les espelmes.

La torno a veure asseguda al meu jardí. S’escolta l’Anna que parla de cinema i de com n’és de difícil aconseguir dirigir una pel·lícula en aquest país si no ets dels de sempre. Amb això coincidim tots el que hi som i tenim empresa. Per sort amb la quarta ampolla d’Amor se’ns aclareix un futur prometedor de manicura vermella i gominoles de colors. Un futur en femení per allò de la sensibilitat i la intuició innata que per als negocis és imprescindible. Parlem immerses en la foscor i les veus masculines, que sempre hi són i ens complementen, fan de música de fons, sense estridències, afeblint els greus ancestrals per deixar que les nostres veus, les de la il·lustradora, la cineasta, l’estilista, la filòloga i la seva, donem pas a una nova manera d’entendre la vida abans de penjar-nos del coll una copa Riedel i tornar a calçar-nos els talons que ens portaran al món conegut dels homes que organitzen el Vijazz.

  • 12
  •  

Vacances

Un sofà vermell em sosté en posició horitzontal. Tinc les cames creuades penjant més enllà del posabraços. Porto mitjons perquè fa fred i tapar-se amb una manta a finals de juny està prohibit. Miro enllà i veig muntanya. Recordo que l’he trepitjada aquest matí després de decidir que amb l’edat que tinc ja toca començar a conèixer la terra on vaig néixer. Hi ha dues coses que tinc pendents: aprendre a conduir i deixar-me seduir pel paisatge. No pel paisatge urbà, que aquest fa temps que em té enamorada, sinó per les muntanyes, els rierols, els camins i els leggins estrets que marquen cuixes de senyores que fan muntanya i les sabates de trekking de color rosa a joc amb els paravents de botiga pija d’Olot.

Faig olor de fum, de persona exiliada de la ciutat que s’ha dedicat a recollir pinyes i branquillons perquè una mare i un marit pseudopiròmans han decidit que s’havia de fer un arròs a Sant Antoni. A mi m’han enviat d’expedició perquè saben que m’avorreixo fàcilment i necessito objectius a curt termini per no entrar en estat colèric. Hem parat taula sota un pi que m’ha tacat de resina el bolso. He alimentat un gos de pis amb els ossos de les costelles tot i tenir-ho prohibit perquè l’animal només menja pinso segons la versió oficial. Hem obert una ampolla de vi i una capsa petita de Birba tot prenent cafè de cafetera que s’enrosca i es posa al mateix foc de l’arròs i la xistorra. I que no explota per l’excés de calor ni per la baixa qualitat del producte.

Sento el brunzit de la nevera i els cotxes carretera amunt. Algun ocell. Enyoro la vinya, el cel interminable a estones. Penso en la feina però sota l’estrat de pensaments que regulen les funcions vitals. Em deixo endur per les hores de no fer res. Programo el cap de setmana del Vijazz, reservo maridatges a can Xerigots, derivo trucades de feina al meu soci. Dormo de 9 a 10 hores i intento fer migdiada. Sento les campanes que marquen les hores i totes les altres. Em pesa l’ipad a les mans, sobretot en posició horitzontal sobre el sofà vermell i l’he de deixar al terra, conscient que deixaré inacabat el post i que no en podré revisar les faltes d’ortografia. El temps just per compartir-lo en un tuit i tornar a repenjar les cames més enllà del límit del sofà.

Fins que la mort ens separi

Tens 35 anys, la manicura impecable i un gestor que et fa la declaració. Vehicle d’empresa en forma de bicicleta, un marit d’escàndol, que ara corre i encara està més fibrat, i la mare lluny de tot abast. Fa temps que no et compres roba però com que t’has aprimat et pots posar els vestits de fa 10 anys. Els vestits que feien tremolar la terra quan sorties de nit i queies de les tarimes tot ballant. Uns vestits que els prohibiries a la teva filla, però per sort la natura només t’ha fet nens que volen anar amb xandall i samarretes gastades.

Treballes 15 hores diàries, o penses 15 hores diàries a tope en la feina, que te l’has inventat amb l’ajuda d’un soci majoritari. No tens temps de ratllar els dies del calendari, només pots arrencar les pàgines dels mesos que passen massa ràpid, excepte aquells que toca fer la declaració trimestral de l’IVA i l’IRPF, que van tenyits d’una suor freda i un vertigen que costa d’empassar. Et preguntes com t’ho feies abans per tenir-ho tot tan controlat, per saber sempre quins nens de l’escola dels teus fills feien anys aquella setmana. No recordes l’última vegada que vas agafar un llibre a la biblioteca amb el sistema tan rigurós que sempre t’has aplicat: la portada ha de ser bonica, el títol ha de ser prou complicat per oblidar-lo tan bon punt l’hagis llegit, l’autor, estranger.

Les rutines anuals, les festes, deixen de ser feixugues per convertir-se en un ancoratge al món dels vius. Aquells humans, família, amics que et coneixien moderadament bé i que ara fan esforços per seguir-te el ritme. Saps que ha passat molt de temps perquè les amigues porten els cabells molt llargs i els seus fills han crescut tant com els teus. T’expliquen coses que no saps d’on vénen i tenen complicitats amb gent que ni tansols en saps el tàxon. No plores perquè t’has de posar al dia de moltes vivències i quan ja t’hi has posat, has esgotat les hores que pots dedicar a la vida contemplativa i tornes a la frenètica, apassionant, dura, esgotadora, emocionant nova vida que encara estàs desembolicant i no saps si t’agradarà o no, però tant se val, perquè no en tens el tiquet per retornar-la.

Preguntes sense resposta

La Magda em pregunta si veig l’abisme i jo que li vull dir que no, que mai l’he vist i que visc en una planície sense relleus importants com a Hobbiton o a Teletubbyland. Es fa un silenci després d’haver-m’ho preguntat i les mirades del sopar es giren cap a mi. Em vull posar les ulleres de sol que tinc sobre la taula perquè no vegin tot el que em passa per davant dels ulls. Repasso la carpeta de recursos irònics per respondre-li alguna cosa ocurrent com per exemple que per això sempre porto un paracaigudes al bolso, per si hi caic, però tinc els reflexes molt lents per culpa de la maldat de la pregunta i només puc dir que sí, que el veig.

La Joana diu que no podrà estimar mai més com ha estimat a l’Octavi i em demana que no li digui el contrari, que ella ho sap del cert, que no l’enganyi. Jo li dic que té raó, que mai mai mai tornarà a estimar i a sentir d’aquella manera. Estimarà i sentirà d’una altra perquè no puc entendre com un elf com la Joana no tingui una cua de persones que vulguin passar la vida al seu costat, i que l’estimin tota com jo crec que cal estimar-la. M’ho diu amb aquell posat de les espatlles cap endavant i mou els seus dits de pianista al meu davant molt a prop com si em volgués tocar per convèncer-me de la seva veritat. No em toca, però, perquè ella vol que jo no m’ho cregui, que mai tornarà a estimar com l’ha estimat.

Veig la trucada de l’Anna i la responc. A vegades no ho puc fer però ja és tard a la tarda i em prenc la llicència. Quin dia em va bé, diu. Cada dia li voldria dir jo. No ho sé, d’aquí dos diumenges crec que serà possible. Diu que alguna cosa li ha passat al mòbil i que per això no va trucar el Julià el dia del seu aniversari però a mi m’és igual perquè m’encanta això d’ella, que constantment li passen coses i no pot fer res de la manera que seria normal. Em posa al dia de la salut de la seva mare. Està tocada i decideixo que ara sí, que donaré una resposta concreta i convincent perquè la pregunta s’ho mereix. Quedem d’aquí dos diumenges, doncs.

Sé encendre cigarrets sense cremar-me el serrell

Habilitats inconfessables

  1. Sé com és una persona per la primera galeta que agafa d’una capsa deGaletes Birba Birba. Quan algú tria aquella mena de neules, agafo la jaqueta i me’n vaig a comprar tabac. Si n’agafen una de les embolicades, sé que ens entendrem a la primera.
  2. Puc estimar molt. I puc fer que l’altre ho noti.
  3. Si tinc un atac d’eufòria, apago tots els aparells elèctrics que estan al meu voltant. Em passa cada vegada que m’emociono a tope. L’efecte és com una bomba de les pel·lícules que deixen tot Manhattan a les fosques i després la gent saqueja les botigues com si no tinguessin prou teles a casa, però a nivell domèstic. Per sort, qui em coneix ja ho sap i si m’emociono es posen a cobert després de prémer el botó de gravar sigui el que sigui que estiguin fent.
  4. Puc fer-me estimar molt.
  5. Quan algú em fa molt de mal, que això passa poc, però passa, l’esborro de la meva vida. No li recordo el nom ni la cara. Això en llatí se’n deia damnatio memoriae i era la pitjor condemna que se li podia dictar a un mortal. De poc que no li passa a Catul i ens quedem sense el seu cèlebre “pedicabo ego vos et irrumabo”.
  6. Sé encendre cigarrets sense cremar-me el serrell, com li ha passat infinitats de vegades a la Joana. Per això quan estem juntes fumo sempre més, perquè com a mínim la primera calada del seu cigarret és meva.
  7. Faig migdiades desperta. Cada dia almenys 10 minutets. La gent ho nota perquè havent dinat durant una estona no sóc persona.
  8. Tinc moments de telepatia via Twitter. I no, no em medico ni em fa falta.

 

Se sentir bien dans la peau

DutxaSota la dutxa no es sentia despullada. Cada gota que regalimava era part d’un teixit perfecte, que s’ajustava als seus racons fent-la irresistible. Li agradava sentir el recorregut de l’aigua des dels cabells fins a la punta dels dits dels peus, s’abandonava a la sensació de ser només pell, només superfície acariciada. Plaer pur de tacte i res més. Es concentrava sense voler-ho en la pressió de l’aigua, en la temperatura. La cortina tacada de la calç còmplice del plaer onejava arran. El mirall entelat, el marbre replet de pots mig buits de xampús, cremes, mostres de mascaretes. La mirada a l’infinit res no veia de l’attrezzo. Aviat la urgència de sortir abans no s’activés el pla InunCat reactivava primer les mans que s’apartaven per tancar l’aixeta, després les cames per colocar els peus fora de la banyera, un rere l’altre.

Es calça les botes vermelles de taló alt. Comença a caminar i sap que aquest moment inicia la cadència dels malucs ben ajustats sota els texans. No fa fred i tanmateix els mugrons se li ericen contra el cotó de la camisa dels botons de puny. Recorda com s’ha descomptat cordant els botons i hi ha hagut de tornar-hi de baix a dalt. Les passes van soles rumb n’importe où. El músculs es contrauen per mantenir l’equilibri, les mans balancegen els anells. No hi veu bé, té les Ray-Ban brutes i les pupil·les massa dilatades. Ha de buscar entre les mil butxaques del bolso altra vegada el Clipper que li encendrà un cigarret. Mira el núvol que surt de dins seu, que s’inicia entre els llavis i es perd més enllà de la taca de les ulleres que li enfosqueixen encara més el dia. No hi veu clar ni quan dorm, pensa, per tant oblidarà la visió per resseguir el pas de la gota que aquest matí ha aconseguit esquivar la tovallola.

Teletreball

Lletra TEstic al principal que em deixen cada vegada que emigro a Barcelona. El ritual es repeteix si és dijous. Tren, Universitat, claus dins d’un sobre desgastat, olor coneguda, porticons oberts. Avui ho he volgut fer més emocionant i he travessat la Universitat d’extrem a extrem. He entrat per matemàtiques i he sortit per Aribau arriscant-me a ofendre els déus dels lingüistes. M’agrada flirtejar amb el perill. Ningú ha de saber mai que he posat els peus al claustre de matemàtiques, els filòlegs clàssics em retirarien la paraula i seria una catàstrofe no poder parlar llatí amb ningú que estigui viu. Quan he arribat a la zona de filologia estava tan excitada com tot el Vaticà fa uns dies. De fet, porto el meu jersei rosa i unes sabates vermelles que si te les mires amb amor podrien ser fins i tot del color porpre. M’he sentit com el cardenal que custodia el document abans de sortir al balcó. Nervis, emoció, la consciència de transcendir en una sola passa que t’aboca al que tothom espera de tu. La passa que et defineix perquè has triat el camí que porta al claustre de filologia, que té el punt d’informació que em custodia les claus del principal dels porticons.

L’ordinador no em va bé, el meu. Salto a l’ordinador que era de l’Octavi. M’instal·lo el chrome perquè no vull deixar petjada als seus navegadors. Després m’oblidaré de borrar l’historial i el que és pitjor, de netejar l’arxiu de baixades. Avui no puc fumar perquè hi han passat els pintors i representa que es tracta de mantenir aquest blanc del sostre que grogueja per les humitats i no pel tabac, però faig cas. Miro més enllà dels porticons i veig un balcó on hi hauria d’haver una finestra. He ficcionat moltes vegades aquest espai com perquè ara se m’aparegui un balcó, així que decideixo seguir veient la finestra mentre treballo mentre no fumo. I se’m fa fosc fora de casa.

Desconeguts

Lletra dTaula reservada per cinc. Inicialment per 10 però hi ha baixes. Hem canviat el menú de 20€ per la carta, que és menys arriscat i si finalment hi som només la Magda i jo, no quedarem molt malament. Jo a ella la conec. L’he vista dues vegades i fins i tot he estat a casa seva. És dolça d’entrada i m’agrada, però se li veu una acidesa que encara m’agrada més. Jo sóc més alta i menys rossa, en principi. Això depèn de les perruqueres que no compartim. Parla molt i sedueix fins que t’atrapa. Sí que compartim vivències d’una mena de marits molt particulars que treballen junts. Entre les dues sumem cinc fills i veiem el mateix abisme quan oblidem el present.

L’Eduard arriba puntual i ens reconeix. No sé qui li ha donat les indicacions precises del restaurant on ens hem de trobar però el fet és que ha conduït una bona estona per la nacional i ha pogut aparcar a no arriba 100 metres del restaurant. Això em descol·loca. No entenc com la gent arriba allà on se’ls cita amb aquesta facilitat. Per sort porta un mòbil com el meu i no s’ha deixat el carregador. Durant els gintònics podré endollar el telèfon dues taules més enllà perquè no he insistit prou a l’hora de reservar una taula a prop d’una font d’energia apta per Samsungs. No es mou del seu lloc durant tot el sopar. Crec que orbitem al seu voltant.

El Roger no l’esperava. Ell tampoc a mi. Parla amb el Marc i s’hi entén. És còmplice de la Magda com jo crec que ho seré a l’hora dels postres. És el que té menys followers i no crec que això li tregui la son. Diu que té una nòvia amb qui no viu ni tampoc la veu gaire. Els que sumem segles de relacions de parella estable ho trobem genial, ideal. Durant els segons el proclamem el nostre ídol però en el fons tothom pensa en aquell moment de tornar al llit i trobar-te’l ocupat per la persona que et sap tocar amb precisió de cirurgià. Em queda el dubte si tot el que explica ho diu ell o surt de la Magda.

En Marc arriba tard. Les ulleres li rellisquen nas avall per poder veure-hi millor. Aconseguim no parlar de feina de manera molt evident durant tot el sopar, perquè ell i jo sí que ens coneixem. De fet, aprofitem per acordar que els cafès a partir d’ara els pagarà l’empresa que compartim. Això és tota la llicència que ens permetem. Procura menjar ràpid perquè sap que si no ho fa, em menjaré el seu plat. Veig que la Magda també pica dels plats dels altres. Un punt més al seu favor. Parla de coses d’informàtica que no escolto perquè de segons quines perversions prefereixo quedar-me’n al marge, no fos cas que em contamini i a més de fer els continguts amb llengües normals, ho hagi de fer també amb les friquis.

A l’hora dels gintònics ja ens coneixem i el que és millor, hem plorat de riure. Tres se’n van amb cotxe, dos a peu. A l’Eduard li hem de donar les últimes indicacions perquè de tornada agafa l’autopista. Sé que ha arribat sa i estalvi a casa seva perquè ens ha fet un tuit. Això només ho fan les bones persones.

La meva germana m’ha dit que m’estima

Enfilar paraules una rera l’altra provoca diverses coses. Una d’elles és que et vulguin fer fora de casa per absència espiritual. És a dir, es pot ocupar un espai i no interactuar amb l’entorn a la vegada. És una pràctica que he après del meu mestre jedi però encara la força no és prou intensa en mi i no ho sé dissimular. És el que s’anomena tenir el cap a tres quarts de quinze. El que ignoren els de casa és que a can tres quarts de quinze hi ha el món dels lexemes, sufixos, prefixos, declinacions, accidents gramaticals, sintagmes i gent de dubtosa reputació que em serveixen d’inspiració. Per més que els expliqui que així em guanyo la vida, no ho entenen. Reclamen una Anna que els respongui quan pregunten, que s’assegui al sofà a mirar l’apm. M’han ensenyat noséquantes targetes vermelles, m’han expulsat de la lliga, la champions i han intentat segrestar-me l’ipad sense èxit.

Però hi ha una altra conseqüència inesperada del fet de deixar pensaments per escrit. blancaResulta que la família et llegeix. I no només la mare, també les germanes. Totes. I una d’elles, la gran, la que ja torna quan jo ni tan sols he comprat el bitllet d’anada, va i em diu que m’estima. Al Facebook, que no és poca cosa. A més, en un comentari sota un enllaç d’un post del que no em sento especialment orgullosa, d’aquests que faig de pressa i corrents quan em penso que ningú em trobarà a faltar si deixo el cos una estona dipositat en una cadira i allibero ràpidament la ment perquè em porti a buidar una mica el pes que duc molt endins. Em diu que m’estima i que se sent orgullosa de mi. Jo que vull plorar i no puc perquè he estat molta estona a tres quarts de quinze i ara toca connectar-se al món dels que responen a les preguntes i miren l’apm al sofà. No ploro perquè ho vull guardar per quan tingui un moment com aquest que puc deixar un caminet de lletres ordenades per dir que jo també t’estimo, Blanca.

Pàgina 4 de 6

  • Anterior
  • 1
  • 2
  • 3
  • 4
  • 5
  • 6
  • Següent

Taxon

  • Alfabet
  • Coses que no s'han de fer
  • Ego
  • me
  • mei
  • Nos
  • O tempora

Mensis

  • Novembre 2019
  • Setembre 2019
  • Gener 2019
  • Març 2018
  • Novembre 2017
  • Maig 2017
  • Desembre 2016
  • Setembre 2016
  • Maig 2016
  • Març 2016
  • Gener 2016
  • Desembre 2015
  • Octubre 2015
  • Setembre 2015
  • Maig 2015
  • Març 2015
  • Febrer 2015
  • Gener 2015
  • Setembre 2014
  • Juliol 2014
  • Març 2014
  • Gener 2014
  • Novembre 2013
  • Octubre 2013
  • Setembre 2013
  • Juliol 2013
  • Juny 2013
  • Maig 2013
  • Abril 2013
  • Març 2013
  • Febrer 2013
  • Gener 2013
  • Setembre 2012
  • Abril 2012
  • Febrer 2012
  • Gener 2012
  • Desembre 2011
Comunicació Digital i Disseny Web a càrrec de DeMomentSomTres