Persèfone

I Persèfone fa una última ullada a la casa. Verifica que ha tancat la clau del gas, abaixa el diferencial de la llum, deixa un sobre damunt la taula amb les instruccions a la dona de la neteja perquè li regui les plantes i li reculli el correu de la bústia. Dubta un moment si deixar la porta de la nevera oberta o tancada, recula per mirar-se el llençol de cotó amb les inicials de Demèter brodades amb un filet rosa que tapa el sofà vermell, i tanca la porta tot fent girar la clau dues voltes. Ha d’agafar el pom i estirar-lo cap a ella perquè la segona volta es resisteix. Potser que a la primavera faci venir un manyà que se la miri, el coi de porta.

Persèfone no engega el cotxe d’un garatge que no té, perquè no sap conduir, ni falta que li fa. Sempre se les empesca per arribar als llocs amb l’ajuda d’Hades, Hermes, o la Hispano Igualadina. Dins la maleta hi duu l’imprescindible per passar l’hivern, una subscripció digital a una revista científica i la matrícula a un postgrau de màrqueting. No porta cap paraigües que la pugui aixoplugar durant les tempestes hivernals. Li agrada sentir la pluja relliscant-li espatlles avall, les gotes que salten del serrell al nas. Aquests són els moments que es permet plorar perquè sap que Hades no veurà més enllà de la pluja. Té cinc minuts per acomiadar-se de la calor de la superfície de la terra, abans que no passi l’autobús que la durà a l’inframón.

Persèfone obre la cremallera i deixa la roba sobre el llit d’hivern. Surt al passadís, travessa la sala gran i treu el llençol de cotó brodat per un fil rosa amb les inicials de Rea de sobre la chaiselongue. S’estira arreplegant l’ipad que ja no té la funda rosa. Repassa el correu i es relaxa escoltant el lent tic-tac que l’acompanyarà fins la primavera. Navega per les pàgines d’un e-commerce que ven sabates de talons i n’afegeix unes al carret de la compra. Espera a Hades, que ha d’estar a punt d’arribar, amb una copa de conyac. Ell sempre està molt ocupat, però ara arriba el millor moment de l’any, quan s’estiren damunt una pell sintètica d’imitació animal i fan l’amor a recer del foc on cremen eternament les ànimes maleïdes.

 

  • 12
  •  

Sisplau aplaudeixin

Un cotó li servia per retirar-se el maquillatge. Arrossegava d’esma el rímel atapeït que li ocupava mitja galta després de tota una nit d’anar regalimant. Encara brogit i llums. El vestit l’esperava a terra amb la cremallera oberta, una mitja a sobre, l’altra li penjava de la cama. Cotó a cotó repassava les ocurrències, els gestos, les insinuacions. Una actuació perfecta. L’actriu principal de la festa, els petons justos, les copes acabades a ritme constant, deixades estratègicament sobre les safates de cambrers maleducats. Els llums del camerino feien pampellugues, no podia ser d’altra manera. Havia mesurat els elogis? Havia afinat la ironia? Segur que sí. En podia fer un manual, del protocol social.

Feia tard, ves quina novetat. Palpitava amb obstinació, però s’obligava a alentir el ritme mentre pujava les escales afelpades. Es podia resseguir el seu pas des del replà, mentre ningú no esborrés la marca del taló d’agulla al vellut de la catifa. Esclar que no seria l’única que pugés per l’escala del paranimf i la seva petjada quedaria embrutada per marques vulgars de peus grossos. Evitava posar la mà a la barana. Ella no es desequilibrava mai, sempre es mantenia ferma. Les baranes són fetes per als febles, es repetia. La majoria de convidats ja feien dringar les copes i ella encara no s’havia desfet de l’abric. No tenia cap pressa perquè el temps no és important quan és el teu súbdit.

La paperera era plena de cotons ennegrits. El mirall s’havia deixat de bellugar i un got contenia les restes del primer ibuprofè. Començava la segona funció del dia. Els dies que doblava eren esgotadors, però es devia al seu públic. Els cabells recollits, ara les perles. Camisa de seda i pantalons. Sempre talons. Cap sorpresa en deixar la primera frase en mans del convidat que acapara els canapès. La vida és la mateixa festa una dia rere l’altre. Els convidats fan veure que s’exiten i els quartets de corda es combinen amb les jam sessions. Un comentari àcid seguit de la dolçor d’un record. Confidències i complicitats. I les pampellugues d’un camerino sòrdid per fer temps mentre l’equip de neteja passa l’aspiradora.

Sol·licitud d’admissió

Avui m’han demanat que faci una carta de presentació per poder optar a un postgrau de màrqueting digital i per consell del meu soci escric aquest post en primera persona. Se suposa que he de convèncer un comitè d’experts que m’avaluaran i decidiran si puc formar part dels escollits de l’Olimp del Inbound Marketing. Ara que hi som, no sé quin Déu és el que té el meu perfil, més que res per encomanar-me a ell. Deu ser Pal·las Atenea, Minerva per als que només saben llatí, perquè d’estratègia en sabia un pou. I tenia molta mala llet.

Tothom sap que jo de mala llet, poca. Que d’estratègia, vaig fent. Que habilitat per ser allà on haig de ser i dir el que toca, bé. Que interpretar senyals i conduir l’univers cap a propòsits lícits o il·lícits, matrícula d’honor. I tot sense un títol universitari que ho acrediti perquè els filòlegs clàssics en principi només declinem i llegim guarrades de Catul. Esclar que això en un Currículum no vesteix massa. No puc anar a una reunió dient ei, senyors, que jo en sé de fer alinear els astres. Que sé què hem de dir, per quin canal, i amb quina cadència perquè el resultat sigui l’òptim. I a més sé a quina verge he de resar. Senyors, poseu-vos a les nostres mans i deixeu-vos de romanços, que de vendre productes en sabem una estona. I no només la força, sinó que també la tècnica ens acompanya. I aquí ho acredita el meu títol de Filòloga Clàs… ohwait!

Així doncs, aquest any em tocarà estudiar, fer exàmens i el que és pitjor, no hi haurà un bar per demanar els apunts al cambrer. M’hauré de quedar fins tard a acabar els exercicis, faré veure que treballaré mentre repassaré el temari i ompliré testos. Enviaré correus demanant aplaçaments de terminis d’entrega. Però almenys estaré enmig de gent de màrqueting, que després dels filòlegs clàssics, són els meus companys de feina naturals.

(I que consti que he arribat a les tres-centes paraules, que he tingut en compte el % de paraula clau apropiat i que no he posat ni H1 ni H2 perquè això encara no és un blog de feina. N de l’aspirant.)

 

36

1- Vaig néixer després que ma mare anés de farra tota una nit de festa major i es despertés amb mal de ronyons. Encara no tocava, però com que era la tercera cesària va decidir que ja en tenia prou i que ella paria i ella decidia.
2- Un dia em van portar a veure el tren i vam xafar un duro a la via. Quan ma mare agafava el cotxe per dur-me a algun lloc, no sabia mai si era Ripoll o Barcelona.
3- Em vaig negar a anar a l’escola. Insubmissió!
4- Li vaig demanar a ma mare de genolls que em deixés anar al cole que tenia cistelles de bàsquet al pati.
5- Em van obligar a quedar-me a l’hora del pati a acabar de pintar una merda de dibuix d’un pallasso. Vaig declarar la guerra als colors.
6- Vam construir el Pol i jo el millor cotxe de l’univers i conduíem per la plaça Major sense carnet. Ara que tinc carnet, no m’hi atreveixo.
7- 17- No cal passar-hi si no és estrictament necessari. Algun estiu a Estats Units en millora el record i justifica el meu nivell d’anglès.
18- Trepitjo Barcelona per quedar-m’hi. Faig dret durant tres mesos.
19- Salto a Filologia Clàssica. El primer gran encert de la meva vida.
20- Anem a Bilbao amb la Joana. Estudiem gramàtica grega amb l’Anna mirant el canal plus.
21- París és una festa. Argentina no és un país, és una residència universitària.
22- Com pot fer una discoteca anomenada Woman Caballero d’agència de contactes?
23- Per arribar al meu pis de Vilafranca, necessito un plànol. Confonc Vilafranca, Vilanova i el Vendrell durant mesos.
24- Una jutgessa ens demana si portem els anells. Innocent.
25- No som conscients que ràpidament tindrem nens i que el que hem de fer és aprofitar per dormir.
26-32- Insomni i paranoia. Calçotets arreu. La consulta de pediatria és l’àgora del moment.
33- Faig un curs súper útil de correcció de guions cinematogràfics. Després de Filologia Clàssica és la disciplina amb més projecció de futur.
34- He de refer una necrològica que em portarà a fer una trucada d’urgència que em canviarà la vida laboral.
35- M’estreno en el món pervers de la manicura.
36-

Calor i maldat

L’aire es fa feixuc. Cal aplicar pal·liatius i tirar-te de bomba a la piscina. Si pot ser, s’ha d’esquitxar el màxim de iaiones, en especial les de la laca i el tupé encartronat. El perill consisteix en què el biquini faci el seu propi recorregut distanciat del cos. Que s’alliberi de la seva funció i deixi al descobert els pits turgents i el pubis retallat. Què hi farem, el recollirem amb dignitat i trucarem al 112 per intentar recuperar els marits de les dones esquitxades. Però això no passa mai, com a màxim s’escapa un pit que ràpidament és tornat dins de la copa que amb prou feines tapa el mugró. De moment no hi ha cap infartat. El socorrista respira tranquil i et mira emprenyat perquè li has fet activar l’alerta senyora amb antecedents que es passeja massa alegrement.

Holaquètal, quèfas, quantdetemps. Sóc astronauta, vols dir, o estàs molt gras, tu a quin Déu has ofès. No dius res de tot això i respons amb tota l’educació que pots en un dia de tanta calor. Li recordes el nom de miracle i penses collons almenys podries haver-te tirat a la piscina fent un doble tirabuixó carpat i així tindríem alguna cosa nova per comentar. Ofegar algú és delicte, diu el socorrista des de la seva mirada d’ulleres de sol perpètues. Com que no vols anar a la presó, poses en marxa la coreografia aquàtica que et porta cap a la vora i d’un sol salt, això està assajat i ho domines, surts del caldo per caure a la tovallola.

No tens esma per fer veure que vols agafar un llibre per llegir. Les energies van focalitzades a repel·lir l’atac enemic. No hi ha aeroport al planeta que concentri tants escàners. Sort que la minsa peça de roba que et fa digna no duu res metàl·lic perquè forçaries la visita a l’oftalmòleg de diversos bípedes. I decideixes activar el teu, d’escàner. No veus res de nou al planter. Alguna pròtesi mamària que t’havia passat per alt l’estiu passat i prou. Les calbes i les cel·lulitis avancen inexorables. Algun hípster que dignifica l’edat. I de cop detectes la senyora estupenda que porta una dosi de laca extra i t’oblides del món mentre agafes empenta i brodes un salt de bomba apoteòsic, que provoca una ona expansiva tal que passa automàticament als annals de la història d’una piscina de socorrista ultratjat.

Dones, Amor

Uns vidres escampats a terra i un búnquer mal il·luminat. Sota la bombeta un gest gràcil que acompanya paraules no del tot desconegudes. Juga amb les ulleres, malgrat no veure-hi bé. De fet ningú hi veu amb aquesta fosca i la fortor del most fermentant. Hi ha una màquina que s’encarrega de fer no sé què amb les ampolles que em transporta a la nau especial d’Alien. És molt bonic el que diu. Diu que en totes aquelles ampolles hi ha un trosset d’emoció que quan es destapin en altres terres es convertiran en amor d’altri. Ningú sap del cert cap on viatjaran però el fet és que si no és algú com jo, algú que ha integrat el cava en la seva vida de petits plaers quotidians, si és algú que s’espera el diumenge per obrir l’ampolla i encara n’hi diu xampany, quan s’obri l’ampolla serà perquè s’ha acabat la paella, els canelons o en el pitjor dels casos el pollastre a l’ast i és hora de bufar les espelmes.

La torno a veure asseguda al meu jardí. S’escolta l’Anna que parla de cinema i de com n’és de difícil aconseguir dirigir una pel·lícula en aquest país si no ets dels de sempre. Amb això coincidim tots el que hi som i tenim empresa. Per sort amb la quarta ampolla d’Amor se’ns aclareix un futur prometedor de manicura vermella i gominoles de colors. Un futur en femení per allò de la sensibilitat i la intuició innata que per als negocis és imprescindible. Parlem immerses en la foscor i les veus masculines, que sempre hi són i ens complementen, fan de música de fons, sense estridències, afeblint els greus ancestrals per deixar que les nostres veus, les de la il·lustradora, la cineasta, l’estilista, la filòloga i la seva, donem pas a una nova manera d’entendre la vida abans de penjar-nos del coll una copa Riedel i tornar a calçar-nos els talons que ens portaran al món conegut dels homes que organitzen el Vijazz.

Vacances

Un sofà vermell em sosté en posició horitzontal. Tinc les cames creuades penjant més enllà del posabraços. Porto mitjons perquè fa fred i tapar-se amb una manta a finals de juny està prohibit. Miro enllà i veig muntanya. Recordo que l’he trepitjada aquest matí després de decidir que amb l’edat que tinc ja toca començar a conèixer la terra on vaig néixer. Hi ha dues coses que tinc pendents: aprendre a conduir i deixar-me seduir pel paisatge. No pel paisatge urbà, que aquest fa temps que em té enamorada, sinó per les muntanyes, els rierols, els camins i els leggins estrets que marquen cuixes de senyores que fan muntanya i les sabates de trekking de color rosa a joc amb els paravents de botiga pija d’Olot.

Faig olor de fum, de persona exiliada de la ciutat que s’ha dedicat a recollir pinyes i branquillons perquè una mare i un marit pseudopiròmans han decidit que s’havia de fer un arròs a Sant Antoni. A mi m’han enviat d’expedició perquè saben que m’avorreixo fàcilment i necessito objectius a curt termini per no entrar en estat colèric. Hem parat taula sota un pi que m’ha tacat de resina el bolso. He alimentat un gos de pis amb els ossos de les costelles tot i tenir-ho prohibit perquè l’animal només menja pinso segons la versió oficial. Hem obert una ampolla de vi i una capsa petita de Birba tot prenent cafè de cafetera que s’enrosca i es posa al mateix foc de l’arròs i la xistorra. I que no explota per l’excés de calor ni per la baixa qualitat del producte.

Sento el brunzit de la nevera i els cotxes carretera amunt. Algun ocell. Enyoro la vinya, el cel interminable a estones. Penso en la feina però sota l’estrat de pensaments que regulen les funcions vitals. Em deixo endur per les hores de no fer res. Programo el cap de setmana del Vijazz, reservo maridatges a can Xerigots, derivo trucades de feina al meu soci. Dormo de 9 a 10 hores i intento fer migdiada. Sento les campanes que marquen les hores i totes les altres. Em pesa l’ipad a les mans, sobretot en posició horitzontal sobre el sofà vermell i l’he de deixar al terra, conscient que deixaré inacabat el post i que no en podré revisar les faltes d’ortografia. El temps just per compartir-lo en un tuit i tornar a repenjar les cames més enllà del límit del sofà.

Fins que la mort ens separi

Tens 35 anys, la manicura impecable i un gestor que et fa la declaració. Vehicle d’empresa en forma de bicicleta, un marit d’escàndol, que ara corre i encara està més fibrat, i la mare lluny de tot abast. Fa temps que no et compres roba però com que t’has aprimat et pots posar els vestits de fa 10 anys. Els vestits que feien tremolar la terra quan sorties de nit i queies de les tarimes tot ballant. Uns vestits que els prohibiries a la teva filla, però per sort la natura només t’ha fet nens que volen anar amb xandall i samarretes gastades.

Treballes 15 hores diàries, o penses 15 hores diàries a tope en la feina, que te l’has inventat amb l’ajuda d’un soci majoritari. No tens temps de ratllar els dies del calendari, només pots arrencar les pàgines dels mesos que passen massa ràpid, excepte aquells que toca fer la declaració trimestral de l’IVA i l’IRPF, que van tenyits d’una suor freda i un vertigen que costa d’empassar. Et preguntes com t’ho feies abans per tenir-ho tot tan controlat, per saber sempre quins nens de l’escola dels teus fills feien anys aquella setmana. No recordes l’última vegada que vas agafar un llibre a la biblioteca amb el sistema tan rigurós que sempre t’has aplicat: la portada ha de ser bonica, el títol ha de ser prou complicat per oblidar-lo tan bon punt l’hagis llegit, l’autor, estranger.

Les rutines anuals, les festes, deixen de ser feixugues per convertir-se en un ancoratge al món dels vius. Aquells humans, família, amics que et coneixien moderadament bé i que ara fan esforços per seguir-te el ritme. Saps que ha passat molt de temps perquè les amigues porten els cabells molt llargs i els seus fills han crescut tant com els teus. T’expliquen coses que no saps d’on vénen i tenen complicitats amb gent que ni tansols en saps el tàxon. No plores perquè t’has de posar al dia de moltes vivències i quan ja t’hi has posat, has esgotat les hores que pots dedicar a la vida contemplativa i tornes a la frenètica, apassionant, dura, esgotadora, emocionant nova vida que encara estàs desembolicant i no saps si t’agradarà o no, però tant se val, perquè no en tens el tiquet per retornar-la.

Preguntes sense resposta

La Magda em pregunta si veig l’abisme i jo que li vull dir que no, que mai l’he vist i que visc en una planície sense relleus importants com a Hobbiton o a Teletubbyland. Es fa un silenci després d’haver-m’ho preguntat i les mirades del sopar es giren cap a mi. Em vull posar les ulleres de sol que tinc sobre la taula perquè no vegin tot el que em passa per davant dels ulls. Repasso la carpeta de recursos irònics per respondre-li alguna cosa ocurrent com per exemple que per això sempre porto un paracaigudes al bolso, per si hi caic, però tinc els reflexes molt lents per culpa de la maldat de la pregunta i només puc dir que sí, que el veig.

La Joana diu que no podrà estimar mai més com ha estimat a l’Octavi i em demana que no li digui el contrari, que ella ho sap del cert, que no l’enganyi. Jo li dic que té raó, que mai mai mai tornarà a estimar i a sentir d’aquella manera. Estimarà i sentirà d’una altra perquè no puc entendre com un elf com la Joana no tingui una cua de persones que vulguin passar la vida al seu costat, i que l’estimin tota com jo crec que cal estimar-la. M’ho diu amb aquell posat de les espatlles cap endavant i mou els seus dits de pianista al meu davant molt a prop com si em volgués tocar per convèncer-me de la seva veritat. No em toca, però, perquè ella vol que jo no m’ho cregui, que mai tornarà a estimar com l’ha estimat.

Veig la trucada de l’Anna i la responc. A vegades no ho puc fer però ja és tard a la tarda i em prenc la llicència. Quin dia em va bé, diu. Cada dia li voldria dir jo. No ho sé, d’aquí dos diumenges crec que serà possible. Diu que alguna cosa li ha passat al mòbil i que per això no va trucar el Julià el dia del seu aniversari però a mi m’és igual perquè m’encanta això d’ella, que constantment li passen coses i no pot fer res de la manera que seria normal. Em posa al dia de la salut de la seva mare. Està tocada i decideixo que ara sí, que donaré una resposta concreta i convincent perquè la pregunta s’ho mereix. Quedem d’aquí dos diumenges, doncs.