Uns vidres escampats a terra i un búnquer mal il·luminat. Sota la bombeta un gest gràcil que acompanya paraules no del tot desconegudes. Juga amb les ulleres, malgrat no veure-hi bé. De fet ningú hi veu amb aquesta fosca i la fortor del most fermentant. Hi ha una màquina que s’encarrega de fer no sé què amb les ampolles que em transporta a la nau especial d’Alien. És molt bonic el que diu. Diu que en totes aquelles ampolles hi ha un trosset d’emoció que quan es destapin en altres terres es convertiran en amor d’altri. Ningú sap del cert cap on viatjaran però el fet és que si no és algú com jo, algú que ha integrat el cava en la seva vida de petits plaers quotidians, si és algú que s’espera el diumenge per obrir l’ampolla i encara n’hi diu xampany, quan s’obri l’ampolla serà perquè s’ha acabat la paella, els canelons o en el pitjor dels casos el pollastre a l’ast i és hora de bufar les espelmes.
La torno a veure asseguda al meu jardí. S’escolta l’Anna que parla de cinema i de com n’és de difícil aconseguir dirigir una pel·lícula en aquest país si no ets dels de sempre. Amb això coincidim tots el que hi som i tenim empresa. Per sort amb la quarta ampolla d’Amor se’ns aclareix un futur prometedor de manicura vermella i gominoles de colors. Un futur en femení per allò de la sensibilitat i la intuició innata que per als negocis és imprescindible. Parlem immerses en la foscor i les veus masculines, que sempre hi són i ens complementen, fan de música de fons, sense estridències, afeblint els greus ancestrals per deixar que les nostres veus, les de la il·lustradora, la cineasta, l’estilista, la filòloga i la seva, donem pas a una nova manera d’entendre la vida abans de penjar-nos del coll una copa Riedel i tornar a calçar-nos els talons que ens portaran al món conegut dels homes que organitzen el Vijazz.
12
Birba. Quan algú tria aquella mena de neules, agafo la jaqueta i me’n vaig a comprar tabac. Si n’agafen una de les embolicades, sé que ens entendrem a la primera.
Sota la dutxa no es sentia despullada. Cada gota que regalimava era part d’un teixit perfecte, que s’ajustava als seus racons fent-la irresistible. Li agradava sentir el recorregut de l’aigua des dels cabells fins a la punta dels dits dels peus, s’abandonava a la sensació de ser només pell, només superfície acariciada. Plaer pur de tacte i res més. Es concentrava sense voler-ho en la pressió de l’aigua, en la temperatura. La cortina tacada de la calç còmplice del plaer onejava arran. El mirall entelat, el marbre replet de pots mig buits de xampús, cremes, mostres de mascaretes. La mirada a l’infinit res no veia de l’attrezzo. Aviat la urgència de sortir abans no s’activés el pla InunCat reactivava primer les mans que s’apartaven per tancar l’aixeta, després les cames per colocar els peus fora de la banyera, un rere l’altre.
Estic al principal que em deixen cada vegada que emigro a Barcelona. El ritual es repeteix si és dijous. Tren, Universitat, claus dins d’un sobre desgastat, olor coneguda, porticons oberts. Avui ho he volgut fer més emocionant i he travessat la Universitat d’extrem a extrem. He entrat per matemàtiques i he sortit per Aribau arriscant-me a ofendre els déus dels lingüistes. M’agrada flirtejar amb el perill. Ningú ha de saber mai que he posat els peus al claustre de matemàtiques, els filòlegs clàssics em retirarien la paraula i seria una catàstrofe no poder parlar llatí amb ningú que estigui viu. Quan he arribat a la zona de filologia estava tan excitada com tot el Vaticà fa uns dies. De fet, porto el meu jersei rosa i unes sabates vermelles que si te les mires amb amor podrien ser fins i tot del color porpre. M’he sentit com el cardenal que custodia el document abans de sortir al balcó. Nervis, emoció, la consciència de transcendir en una sola passa que t’aboca al que tothom espera de tu. La passa que et defineix perquè has triat el camí que porta al claustre de filologia, que té el punt d’informació que em custodia les claus del principal dels porticons.
Taula reservada per cinc. Inicialment per 10 però hi ha baixes. Hem canviat el menú de 20€ per la carta, que és menys arriscat i si finalment hi som només la Magda i jo, no quedarem molt malament. Jo a ella la conec. L’he vista dues vegades i fins i tot he estat a casa seva. És dolça d’entrada i m’agrada, però se li veu una acidesa que encara m’agrada més. Jo sóc més alta i menys rossa, en principi. Això depèn de les perruqueres que no compartim. Parla molt i sedueix fins que t’atrapa. Sí que compartim vivències d’una mena de marits molt particulars que treballen junts. Entre les dues sumem cinc fills i veiem el mateix abisme quan oblidem el present.
Resulta que la família et llegeix. I no només la mare, també les germanes. Totes. I una d’elles, la gran, la que ja torna quan jo ni tan sols he comprat el bitllet d’anada, va i em diu que m’estima. Al Facebook, que no és poca cosa. A més, en un comentari sota un enllaç d’un post del que no em sento especialment orgullosa, d’aquests que faig de pressa i corrents quan em penso que ningú em trobarà a faltar si deixo el cos una estona dipositat en una cadira i allibero ràpidament la ment perquè em porti a buidar una mica el pes que duc molt endins. Em diu que m’estima i que se sent orgullosa de mi. Jo que vull plorar i no puc perquè he estat molta estona a tres quarts de quinze i ara toca connectar-se al món dels que responen a les preguntes i miren l’apm al sofà. No ploro perquè ho vull guardar per quan tingui un moment com aquest que puc deixar un caminet de lletres ordenades per dir que jo també t’estimo, Blanca.