Persèfone II

Persèfone duu les ungles de vermell, rouge infern, i se les mira amb la mà plana a la paret tan blanca del passadís. Li agrada fer lliscar la mà, tot i el risc de deixar empremta, per les parets del refugi d’hivern. Així sap una vegada i una altra que té límits que la protegeixen. Ho sap perquè els toca: la porta, les parets, aquests sostres immensos. Límits però que tenen els dies comptats, li han dit que han brotat els ametllers, el de la nacional 340 a l’alçada de l’Arboç ja té flor. El moment s’acosta.

De moment ja li va bé aquest refugi. Les sales conegudes amb el foc perpetu. Una calçotada de tant en tant, això de tenir foc tant a l’abast s’ha d’aprofitar. Les cendres que es recullen serviran per alimentar el llimoner que li cedeix la branca on a l’estiu hi col·loca un extrem de l’hamaca. Ja s’hi veu gronxant-s’hi, però no, encara no, encara necessita recórrer les estances de l’inframon un dia rere un altre, recollint les cendres i atiant el foc. És pacient, sap que sempre hi ha un segon acte més enllà.

Es concentra en el plaer momentani, la seva mà nua i la paret. Necessita imprimir aquest moment per recordar-lo quan a l’estiu no hi hagi estança, paret, ni sostre que l’enquadri. Quan recuperi el cel blau i la fruita madura desfent-se entre les mans plenes, regalimant cames avall fins tocar l’herba tan verda, nodrida per les ànimes calcinades de les cendres de l’Hades. Ell, mentrestant, pacient, se la mirarà des de la finestra, orgullós, sabedor de tenir-la almenys quan cau la nit i l’hamaca queda en el fons d’un cistell arrecerat darrere el llimoner.

  • 12
  •  

Un despatx propi

Despatx. La Virginia ja va escriure sobre la necessitat de tenir una cambra pròpia per ser independent. Doncs això també és aplicable a les empreses. Si l’espai té els sostres alts, terra de rajoles hidràuliques i taules d’Ikea, millor. Una història al marge de la taula d’ordinador gran, espaiosa, infestada de clicks i legos que fan gràcia però recorden que en algun moment s’ha d’anar a recollir els nens, que s’ha d’estendre la rentadora de la roba de futbol.

Dues claus més és tota la càrrega que s’afegeix a la bossa. Però se n’alleugereix la resta. Sorolls de casa, rentaplats, rentadores, agendes familiars, roba per plegar, trucades per fer… A canvi una bossa rosa amb el portàtil i la llibertat de tenir hores per endavant on el món és només la feina que puguis atacar. Entre la cadira i la paret una gran taula verge. Tu i jo i l’ordinador. Minimalisme laboral absolut que alguns anomenen lloc per fer feina.

La porta del despatx es tanca darrere un tros de passadís minúscul. De fet, si s’obre la porta de l’entrada i la del despatx és oberta perquè ningú ha pensat a tancar-la, s’hi entra directament, oblidant el racó de rebedor i el tros de passadís que continua cap a l’esquerra, lluny del món dominat per DeMomentSomTres.

Hi haurà persones que ignoraran què hi ha més enllà de les dues portes que hauran franquejat. Algunes d’aquestes persones s’anomenen proveïdors o clients en llenguatge tècnic (que ningú es pensi que és Klingon, que també en parlem). No veuran al rebedor la làmpara de Santa&Cole ni la cadira recuperada d’una sòrdida nau industrial de polígon de rodalies. Tampoc sabran que la cambra pròpia és l’entrada al futur. Com una porta interestel·lar que dirigeix cap a una dimensió temporal inesperada. La propulsió de l’Enterprise cap als confins de l’univers conegut, cap a la zona inexplorada dels negocis legals. Una entrada a una magnífica anomalia que farà que DeMomentSomTres sigui gran, tan gran com ho permeti l’ADSL del contracte vigent.

 

 

Copa parada, copa agitada

Copa parada

36 anys, una empresa que comença a rutllar. Fills grans i mascles. Un postgrau quasi acabat i el vent a favor.

La collita sense sorpreses, ha sigut una bona anyada. Aromes de risc moderat i d’idees madurades en bóta de roure americà. La doble fermentació, la segona en ampolla blindada de disgustos fa que la bombolla sigui fina, elegant com el rouge à lèvres de les reunions importants.

Maridatges amb amistats d’altres èpoques que guardaves al rebost i que han millorat tant que et fa pena no haver invertit una mica més perquè valen el seu pes en or.

Copa agitada

37 anys, una empresa que ambiciona grans coses. Un horitzó que cada vegada es veu més a prop i que no hauries imaginat mai que tingués aquest color. Nois que comparteixen espais amb tu, que et miren amb ulls de gairebé adolescents i qüestionen el món conegut. Un postgrau finalitzat i les veles reforçades.

Ja no es tracta de fer cupatges matemàtics, ni de buscar xarel·los o macabeus. Aromes sofisticades amb gust de futur immediat. Immenses ganes de tornar a fermentar i ser gran, tan gran per endur-te per davant les incerteses d’una vegada per totes.

Maridatges amb arrossos a Vilanova, barbacoes de cap de setmana, viatges de feina a Londres, noves fórmules d’expressió al Penedès. Feina i rigor.

Veure la llum amb ulleres de sol i factor 50

Avui m’he vist a la piscina i com sempre que vaig lleugera de roba i sense un boli a l’abast m’ha vingut la inspiració. També hi ha ajudat que la piscina de la Granada disposa de biblioteca mòbil amb revistes actuals del 2012, si hi ha sort. O sigui que he navegat de la piscina gran al Cosmopolitan i de la petita al Interiores i Mente Sana. I quan he llegit articles tan interessants sobre sexe i decoració domèstica he vist clarament que jo també tenia moltes coses a dir sobre l’univers femení i que eren tan dignes com aquestes. Documentar-te en una piscina té aquestes coses, que et deixes endur per la lleugeresa amb una facilitat que no ho pot impedir ni un factor de protecció elevat com és el meu. Afegeixo una nota mental per als fabricants de crema solar: haurien d’incloure un factor elevat de protecció mental, aquí ho deixo.

Això mateix em va passar ahir, que creiés que em calia escriure alguna cosa, vull dir, entre onada i onada amb la Montse Bas (he de posar cognoms perquè el meu món està a petar de Montses i numerar fa lleig, perquè sembla que es numeri per ordre de prioritats i importància. Jo sóc tan afortunada que puc dir que les Montses de la meva vida totes són Montse1, per tant per diferenciar-les amb alguna cosa que no sigui el color de la pedicura, ho faig amb el cognom). Tothom sap que quan et deixes endur pel vaivé del mediterrani o et pica una medusa o et poses a parlar del gestor, que és el que ens va passar a nosaltres.

Parlar del gestor et porta a parlar de l’empresa inevitablement, i mentre vigiles el socorrista que vigili els nens, repasses una altra vegada les dificultats de tenir una petita empresa i subratlles les ganes que tens de créixer però caram com n’és de difícil mentre has de vigilar socorristes i gestors i acabar postgraus, segones carreres i organitzar activitats per l’ampa. Perquè si amb alguna cosa coincidim la Montse de la pedicura turquesa i jo és que a banda de tenir dos fills mascles cadascuna, pensem en gran i executem en petit. Sí que forma part de la nostra gràcia, perquè el fet de ser dones, mares i joves ens porta a poder actuar de la manera que ho fem, però, senyors, també ens volem menjar el món, i el món ja és hora que s’hi comenci a posar bé.

Dona i treballadora

Per què dona i per què treballadora. Aviso que són causes, conseqüències i propietats a la vegada. Ho justifico fent servir el tòpic del meu gènere, la capacitat de mirar-nos la vida des de prismes i temporalitats diferents i tot i així entendre-la.
1- Sóc dona per culpa d’una maledicció del meu pare. Perquè els déus només li van voler donar filles per no perpetuar un espècimen masculí tan desastrós.
2- A casa meva sempre han manat les dones. En el meu cas, que m’he condemnat a l’exili, seria una incoherència deixar que una branca familiar tan allunyada del tronc fos conduïda per un home.
3- Tinc la capacitat de saber sempre en quin calaix hi ha els objectes suposadament perduts. Si no sé a quin calaix són, sé a quin contenidor els he dipositat.
4- Sóc treballadora perquè m’han ensenyat a no ser ociosa. La meva àvia tenia una tírria enorme als sofàs que va saber projectar a tota la seva estirp.
5- M’agrada molt que persones com les Montses, la Montsa, la Joana, la Magda, la Gemma… a banda de ser treballadores siguin del meu mateix gènere.
6- Visc i treballo envoltada d’homes amb ment molt estructurada que necessiten saber que les connexions entre A i Z moltes vegades ni tan sols són lletres.
7- La manicura en rouge i recentment en rose són pròpies de persones que saben reconèixer la caducitat d’una samarreta de cotó a l’estiu i un jersei de llana a l’hivern.
8- (llegir només fora d’horari protegit) És propi del meu gènere tenir més d’un orgasme sense pausa setmanal.
9- Com deia la meva àvia, quan descanso, treballo. Només deixo de treballar quan em poso a fer feina de fer veure que ja no treballo.
10- La tentació de dir que sóc dona treballadora perquè no sóc home ociós és molt gran. Però només diré que sóc dona perquè no sóc home.

La carta als reis

Vull que s’enduguin aquesta ombra negra que ho cobreix tot. La por somorta, les nits d’angoixa. El filtre que va abans de les parpelles, la cataracta que no deixa sortir el sol, que deixa l’herba rasa, que et fa comprar l’enèsim jersei negre al Mango perquè els altres s’han descolorit o perquè els de la Sita Murt són massa grisos. Les mirades de la gent acusadora, de les persones que sembla que et van conèixer i que ara et desaproven perquè la rialla no és prou ampla, o la desgràcia prou aliena.

També vull que pugui tornar a escriure coses gracioses i divertides. L’humor fi i superficial sobre la meva família . Els tòpics reversionats i les brometes còmplices de la gent que passa les nits rere el Twitter. Vull sobrepassar les 300 paraules de rigor i que encara me’n quedin 200 més i no trobar el moment d’acabar. Abandonar les subordinades i instal·lar-me en les frases simples. No molestar-me cada vegada que afegeixo una conjunció copulativa. Que no m’hagi de preocupar per repetir estructures.

Vull justícia divina. Que el meu pare mort s’aixequi de la tomba i li clavi un clatellot a la seva dona per haver-me ferit fins a límits intolerables. Un clatellot que soni com un plas sec i contundent. I ja que hi som, que reparteixi una mica més amb la mà plana, i mal en deu fer perquè li recordo una mà enorme, cap als cràpules d’aquest país que esgoten i asfixien. No en sentit literal, en sentit econòmic. Vull que la Joana triomfi i s’enamori de nou.

Vull amor bottled i també de l’altre, el físic. Cada dia. Des que m’aixeco i escupo la negra nit fora de mi fins que deixo que em torni a penetrar l’ànima i fins i tot mentre la tenebra em cobreix, en vull d’amor. Amor en forma de manicura en rouge, de sabates de taló a les rebaixes, d’ocasions furtives fora del llit, de pel·lícules tronades, de sopars i maridatges i vins i més vins, de trobades de la gent de l’Erasmus a París, de casaments, de bons llibres i també de dolents, què carai.

I ara demanaré l’única cosa que potser se’m concedirà perquè tinc contactes, jo. Conec el rei ros que ho gestiona. No el de l’encens, l’or o la mirra. Mai he sabut qui portava què. En fi, vull un espai nou on abocar tot això que em portaran els reis. Vull escriure feliçment tonteries en un blog que no sigui rosa i que tingui una tipo amable. Vull deixar de ser una sabata rosa. Em vull corporitzar.

Persèfone

I Persèfone fa una última ullada a la casa. Verifica que ha tancat la clau del gas, abaixa el diferencial de la llum, deixa un sobre damunt la taula amb les instruccions a la dona de la neteja perquè li regui les plantes i li reculli el correu de la bústia. Dubta un moment si deixar la porta de la nevera oberta o tancada, recula per mirar-se el llençol de cotó amb les inicials de Demèter brodades amb un filet rosa que tapa el sofà vermell, i tanca la porta tot fent girar la clau dues voltes. Ha d’agafar el pom i estirar-lo cap a ella perquè la segona volta es resisteix. Potser que a la primavera faci venir un manyà que se la miri, el coi de porta.

Persèfone no engega el cotxe d’un garatge que no té, perquè no sap conduir, ni falta que li fa. Sempre se les empesca per arribar als llocs amb l’ajuda d’Hades, Hermes, o la Hispano Igualadina. Dins la maleta hi duu l’imprescindible per passar l’hivern, una subscripció digital a una revista científica i la matrícula a un postgrau de màrqueting. No porta cap paraigües que la pugui aixoplugar durant les tempestes hivernals. Li agrada sentir la pluja relliscant-li espatlles avall, les gotes que salten del serrell al nas. Aquests són els moments que es permet plorar perquè sap que Hades no veurà més enllà de la pluja. Té cinc minuts per acomiadar-se de la calor de la superfície de la terra, abans que no passi l’autobús que la durà a l’inframón.

Persèfone obre la cremallera i deixa la roba sobre el llit d’hivern. Surt al passadís, travessa la sala gran i treu el llençol de cotó brodat per un fil rosa amb les inicials de Rea de sobre la chaiselongue. S’estira arreplegant l’ipad que ja no té la funda rosa. Repassa el correu i es relaxa escoltant el lent tic-tac que l’acompanyarà fins la primavera. Navega per les pàgines d’un e-commerce que ven sabates de talons i n’afegeix unes al carret de la compra. Espera a Hades, que ha d’estar a punt d’arribar, amb una copa de conyac. Ell sempre està molt ocupat, però ara arriba el millor moment de l’any, quan s’estiren damunt una pell sintètica d’imitació animal i fan l’amor a recer del foc on cremen eternament les ànimes maleïdes.

 

Sisplau aplaudeixin

Un cotó li servia per retirar-se el maquillatge. Arrossegava d’esma el rímel atapeït que li ocupava mitja galta després de tota una nit d’anar regalimant. Encara brogit i llums. El vestit l’esperava a terra amb la cremallera oberta, una mitja a sobre, l’altra li penjava de la cama. Cotó a cotó repassava les ocurrències, els gestos, les insinuacions. Una actuació perfecta. L’actriu principal de la festa, els petons justos, les copes acabades a ritme constant, deixades estratègicament sobre les safates de cambrers maleducats. Els llums del camerino feien pampellugues, no podia ser d’altra manera. Havia mesurat els elogis? Havia afinat la ironia? Segur que sí. En podia fer un manual, del protocol social.

Feia tard, ves quina novetat. Palpitava amb obstinació, però s’obligava a alentir el ritme mentre pujava les escales afelpades. Es podia resseguir el seu pas des del replà, mentre ningú no esborrés la marca del taló d’agulla al vellut de la catifa. Esclar que no seria l’única que pugés per l’escala del paranimf i la seva petjada quedaria embrutada per marques vulgars de peus grossos. Evitava posar la mà a la barana. Ella no es desequilibrava mai, sempre es mantenia ferma. Les baranes són fetes per als febles, es repetia. La majoria de convidats ja feien dringar les copes i ella encara no s’havia desfet de l’abric. No tenia cap pressa perquè el temps no és important quan és el teu súbdit.

La paperera era plena de cotons ennegrits. El mirall s’havia deixat de bellugar i un got contenia les restes del primer ibuprofè. Començava la segona funció del dia. Els dies que doblava eren esgotadors, però es devia al seu públic. Els cabells recollits, ara les perles. Camisa de seda i pantalons. Sempre talons. Cap sorpresa en deixar la primera frase en mans del convidat que acapara els canapès. La vida és la mateixa festa una dia rere l’altre. Els convidats fan veure que s’exiten i els quartets de corda es combinen amb les jam sessions. Un comentari àcid seguit de la dolçor d’un record. Confidències i complicitats. I les pampellugues d’un camerino sòrdid per fer temps mentre l’equip de neteja passa l’aspiradora.

Sol·licitud d’admissió

Avui m’han demanat que faci una carta de presentació per poder optar a un postgrau de màrqueting digital i per consell del meu soci escric aquest post en primera persona. Se suposa que he de convèncer un comitè d’experts que m’avaluaran i decidiran si puc formar part dels escollits de l’Olimp del Inbound Marketing. Ara que hi som, no sé quin Déu és el que té el meu perfil, més que res per encomanar-me a ell. Deu ser Pal·las Atenea, Minerva per als que només saben llatí, perquè d’estratègia en sabia un pou. I tenia molta mala llet.

Tothom sap que jo de mala llet, poca. Que d’estratègia, vaig fent. Que habilitat per ser allà on haig de ser i dir el que toca, bé. Que interpretar senyals i conduir l’univers cap a propòsits lícits o il·lícits, matrícula d’honor. I tot sense un títol universitari que ho acrediti perquè els filòlegs clàssics en principi només declinem i llegim guarrades de Catul. Esclar que això en un Currículum no vesteix massa. No puc anar a una reunió dient ei, senyors, que jo en sé de fer alinear els astres. Que sé què hem de dir, per quin canal, i amb quina cadència perquè el resultat sigui l’òptim. I a més sé a quina verge he de resar. Senyors, poseu-vos a les nostres mans i deixeu-vos de romanços, que de vendre productes en sabem una estona. I no només la força, sinó que també la tècnica ens acompanya. I aquí ho acredita el meu títol de Filòloga Clàs… ohwait!

Així doncs, aquest any em tocarà estudiar, fer exàmens i el que és pitjor, no hi haurà un bar per demanar els apunts al cambrer. M’hauré de quedar fins tard a acabar els exercicis, faré veure que treballaré mentre repassaré el temari i ompliré testos. Enviaré correus demanant aplaçaments de terminis d’entrega. Però almenys estaré enmig de gent de màrqueting, que després dels filòlegs clàssics, són els meus companys de feina naturals.

(I que consti que he arribat a les tres-centes paraules, que he tingut en compte el % de paraula clau apropiat i que no he posat ni H1 ni H2 perquè això encara no és un blog de feina. N de l’aspirant.)