Des de fa un temps he redescobert que les nits no són ni per dormir ni per follar. Si tingués memòria recordaria els cinc anys oficials de carrera amb residència a Gràcia, al piset conegut com Fracàs Escolar a Puigmartí 25, on cada semestre ens passàvem una colla de nits sense dormir intentant empollar coses com la consecutio temporum de la sintaxi llatina del Bassols.
Com que ja he dit en un altre post, em costa recordar el dolor i el patiment. Per això ja he esborrat de la memòria les nits d’alletament dels dos critters que tinc a casa, en especial del segon, que la tonteria va durar quasi quatre anys. Em consta que durant aquests període vaig arribar a nivells de paranoia d’alerta màxima, d’aquells que provoquen catàstrofes domèstiques com endreçar el comandament de la tele dins de la nevera perquè el portador no era una persona, sinó un zombi.
Doncs ara resulta que torno a redescobrir les nits. Les nits entre setmana, allò que hi ha entre el Bestiari Il·lustrat (polseres vermelles per als no-modernets) i els matins del Cuní (de l’Ariadna, crec que se’n diu ara). El lapse temporal que es destina a la desconnexió diària, al repòs, al període REM i a roncar.
Faig feina. Acabo la feina del dia que no he pogut acabar perquè tinc massa estímuls que no em permeten concentrar. No es pot treballar bé amb dos criatures que ocupen el mateix espai vital que jo, quan disposen de 200 metres més de territori controlat. Tampoc es pot treballar bé si es passeja per casa un home amb ganes d’explicar-te com li ha anat el dia. I va lleuger de roba i et mira com si no t’hagués fet dos fills. Així que la nit torna a ser territori conegut, còmplice de la meva manca de concentració diürna i sobretot, sobretot, Twitter Time.
12
Estimo la Joana des de fa molt de temps. Cada vegada que ens veiem, que passa un cop cada molt, descobrim que ens hem comprat la mateixa cosa. Quan ens vam veure la setmana passada dúiem les mateixes Ray-Ban.
Que el vent que et toqui a la cara i ho sentis. Tenir fred i morir-se, tenir calor i morir-se. Passar la mà per sobre d’una taula d’Ikea d’aquelles que en diuen de fusta sense tractar i sentir totes les irregularitats.
Aquesta setmana he hagut de gestionar una quantitat de jos ingent. Per això m’he infartat unes quantes vegades. Diumenge vaig haver de materialitzar una recepta de quiche, dimarts vaig estar en una conferència de l’Emili Duró, dimecres em van proclamar delegada vitalícia de la classe de tercer de primària-A, mig divendres vaig ser empresària sense escrúpols i l’altre mig, càmera d’esdeveniments infantils.
Un dia vaig conèixer la Judith que em va semblar la persona més fascinant del planeta. Era molt intel·ligent i tenia uns cabells tan fins que s’escolaven entre els dits com el temps en un rellotge de sorra. Més tard la Maria em va fer descobrir que hi ha ànimes autèntiques indomables que tenen un camí traçat i que si tens sort podràs compartir amb elles part de l’itinerari. El tram final del nostre camí particular el vam fer juntament amb la Sandra, que em va demostrar que el caràcter no es modula fàcilment. l’Elisabet era tota dolçor i candidesa fins que va deixar de ser-ho i ja no la veia com l’havia vist i va arribar la Joana, de dia i l’Anna, de nit. Millors amigues i millors persones amb mil arestes que punxen i guareixen a la vegada i no sé mai quan parlo amb elles si aquell dia la ferida serà més profunda o bé m’alleugeriran el dolor aquest de ser viu i dubtar però encertar-la perquè no hi ha més remei. I només he compartit amb elles un espai petit d’aquesta vida, però puc dir-ne d’elles que són dones fortes que no es dobleguen i que en algun moment les he estimat com mai ni ningú crec que ho pugui fer. I quan en trobo d’altres, de dones extraordinàries, que no he tingut prou temps per conèixer-les, la Marta, la Clara, l’Eva, hi veig les evolucions, com els Pokemon, d’aquestes grans amigues que m’han fet ser com sóc. I em deixo conscientment les de la meva etapa actual perquè no les puc anomenar a totes sense deixar-me’n alguna.
La nevera brama