Un sofà vermell em sosté en posició horitzontal. Tinc les cames creuades penjant més enllà del posabraços. Porto mitjons perquè fa fred i tapar-se amb una manta a finals de juny està prohibit. Miro enllà i veig muntanya. Recordo que l’he trepitjada aquest matí després de decidir que amb l’edat que tinc ja toca començar a conèixer la terra on vaig néixer. Hi ha dues coses que tinc pendents: aprendre a conduir i deixar-me seduir pel paisatge. No pel paisatge urbà, que aquest fa temps que em té enamorada, sinó per les muntanyes, els rierols, els camins i els leggins estrets que marquen cuixes de senyores que fan muntanya i les sabates de trekking de color rosa a joc amb els paravents de botiga pija d’Olot.
Faig olor de fum, de persona exiliada de la ciutat que s’ha dedicat a recollir pinyes i branquillons perquè una mare i un marit pseudopiròmans han decidit que s’havia de fer un arròs a Sant Antoni. A mi m’han enviat d’expedició perquè saben que m’avorreixo fàcilment i necessito objectius a curt termini per no entrar en estat colèric. Hem parat taula sota un pi que m’ha tacat de resina el bolso. He alimentat un gos de pis amb els ossos de les costelles tot i tenir-ho prohibit perquè l’animal només menja pinso segons la versió oficial. Hem obert una ampolla de vi i una capsa petita de Birba tot prenent cafè de cafetera que s’enrosca i es posa al mateix foc de l’arròs i la xistorra. I que no explota per l’excés de calor ni per la baixa qualitat del producte.
Sento el brunzit de la nevera i els cotxes carretera amunt. Algun ocell. Enyoro la vinya, el cel interminable a estones. Penso en la feina però sota l’estrat de pensaments que regulen les funcions vitals. Em deixo endur per les hores de no fer res. Programo el cap de setmana del Vijazz, reservo maridatges a can Xerigots, derivo trucades de feina al meu soci. Dormo de 9 a 10 hores i intento fer migdiada. Sento les campanes que marquen les hores i totes les altres. Em pesa l’ipad a les mans, sobretot en posició horitzontal sobre el sofà vermell i l’he de deixar al terra, conscient que deixaré inacabat el post i que no en podré revisar les faltes d’ortografia. El temps just per compartir-lo en un tuit i tornar a repenjar les cames més enllà del límit del sofà.
12
Birba. Quan algú tria aquella mena de neules, agafo la jaqueta i me’n vaig a comprar tabac. Si n’agafen una de les embolicades, sé que ens entendrem a la primera.
Sota la dutxa no es sentia despullada. Cada gota que regalimava era part d’un teixit perfecte, que s’ajustava als seus racons fent-la irresistible. Li agradava sentir el recorregut de l’aigua des dels cabells fins a la punta dels dits dels peus, s’abandonava a la sensació de ser només pell, només superfície acariciada. Plaer pur de tacte i res més. Es concentrava sense voler-ho en la pressió de l’aigua, en la temperatura. La cortina tacada de la calç còmplice del plaer onejava arran. El mirall entelat, el marbre replet de pots mig buits de xampús, cremes, mostres de mascaretes. La mirada a l’infinit res no veia de l’attrezzo. Aviat la urgència de sortir abans no s’activés el pla InunCat reactivava primer les mans que s’apartaven per tancar l’aixeta, després les cames per colocar els peus fora de la banyera, un rere l’altre.
Estic al principal que em deixen cada vegada que emigro a Barcelona. El ritual es repeteix si és dijous. Tren, Universitat, claus dins d’un sobre desgastat, olor coneguda, porticons oberts. Avui ho he volgut fer més emocionant i he travessat la Universitat d’extrem a extrem. He entrat per matemàtiques i he sortit per Aribau arriscant-me a ofendre els déus dels lingüistes. M’agrada flirtejar amb el perill. Ningú ha de saber mai que he posat els peus al claustre de matemàtiques, els filòlegs clàssics em retirarien la paraula i seria una catàstrofe no poder parlar llatí amb ningú que estigui viu. Quan he arribat a la zona de filologia estava tan excitada com tot el Vaticà fa uns dies. De fet, porto el meu jersei rosa i unes sabates vermelles que si te les mires amb amor podrien ser fins i tot del color porpre. M’he sentit com el cardenal que custodia el document abans de sortir al balcó. Nervis, emoció, la consciència de transcendir en una sola passa que t’aboca al que tothom espera de tu. La passa que et defineix perquè has triat el camí que porta al claustre de filologia, que té el punt d’informació que em custodia les claus del principal dels porticons.
Taula reservada per cinc. Inicialment per 10 però hi ha baixes. Hem canviat el menú de 20€ per la carta, que és menys arriscat i si finalment hi som només la Magda i jo, no quedarem molt malament. Jo a ella la conec. L’he vista dues vegades i fins i tot he estat a casa seva. És dolça d’entrada i m’agrada, però se li veu una acidesa que encara m’agrada més. Jo sóc més alta i menys rossa, en principi. Això depèn de les perruqueres que no compartim. Parla molt i sedueix fins que t’atrapa. Sí que compartim vivències d’una mena de marits molt particulars que treballen junts. Entre les dues sumem cinc fills i veiem el mateix abisme quan oblidem el present.
Resulta que la família et llegeix. I no només la mare, també les germanes. Totes. I una d’elles, la gran, la que ja torna quan jo ni tan sols he comprat el bitllet d’anada, va i em diu que m’estima. Al Facebook, que no és poca cosa. A més, en un comentari sota un enllaç d’un post del que no em sento especialment orgullosa, d’aquests que faig de pressa i corrents quan em penso que ningú em trobarà a faltar si deixo el cos una estona dipositat en una cadira i allibero ràpidament la ment perquè em porti a buidar una mica el pes que duc molt endins. Em diu que m’estima i que se sent orgullosa de mi. Jo que vull plorar i no puc perquè he estat molta estona a tres quarts de quinze i ara toca connectar-se al món dels que responen a les preguntes i miren l’apm al sofà. No ploro perquè ho vull guardar per quan tingui un moment com aquest que puc deixar un caminet de lletres ordenades per dir que jo també t’estimo, Blanca.
Primer va ser el Caos, després Gea, seguidament el Tàrtar i Eros, després tota la resta. Això és una veritat immutable, per molt que encara ara es dubti d’Hesíode. És veritat que després hi van haver una colla d’edats, la d’or, la d’argent, en el meu cas la de Nutella i tot. Hi va haver lluites de poder entre els déus, intrigues, traïcions i amors prohibits. I mentre passava tot això la civilització s’anava perfilant entre viatges de renfe i erasmus a París.