La Magda em pregunta si veig l’abisme i jo que li vull dir que no, que mai l’he vist i que visc en una planície sense relleus importants com a Hobbiton o a Teletubbyland. Es fa un silenci després d’haver-m’ho preguntat i les mirades del sopar es giren cap a mi. Em vull posar les ulleres de sol que tinc sobre la taula perquè no vegin tot el que em passa per davant dels ulls. Repasso la carpeta de recursos irònics per respondre-li alguna cosa ocurrent com per exemple que per això sempre porto un paracaigudes al bolso, per si hi caic, però tinc els reflexes molt lents per culpa de la maldat de la pregunta i només puc dir que sí, que el veig.
La Joana diu que no podrà estimar mai més com ha estimat a l’Octavi i em demana que no li digui el contrari, que ella ho sap del cert, que no l’enganyi. Jo li dic que té raó, que mai mai mai tornarà a estimar i a sentir d’aquella manera. Estimarà i sentirà d’una altra perquè no puc entendre com un elf com la Joana no tingui una cua de persones que vulguin passar la vida al seu costat, i que l’estimin tota com jo crec que cal estimar-la. M’ho diu amb aquell posat de les espatlles cap endavant i mou els seus dits de pianista al meu davant molt a prop com si em volgués tocar per convèncer-me de la seva veritat. No em toca, però, perquè ella vol que jo no m’ho cregui, que mai tornarà a estimar com l’ha estimat.
Veig la trucada de l’Anna i la responc. A vegades no ho puc fer però ja és tard a la tarda i em prenc la llicència. Quin dia em va bé, diu. Cada dia li voldria dir jo. No ho sé, d’aquí dos diumenges crec que serà possible. Diu que alguna cosa li ha passat al mòbil i que per això no va trucar el Julià el dia del seu aniversari però a mi m’és igual perquè m’encanta això d’ella, que constantment li passen coses i no pot fer res de la manera que seria normal. Em posa al dia de la salut de la seva mare. Està tocada i decideixo que ara sí, que donaré una resposta concreta i convincent perquè la pregunta s’ho mereix. Quedem d’aquí dos diumenges, doncs.
12
Birba. Quan algú tria aquella mena de neules, agafo la jaqueta i me’n vaig a comprar tabac. Si n’agafen una de les embolicades, sé que ens entendrem a la primera.
Sota la dutxa no es sentia despullada. Cada gota que regalimava era part d’un teixit perfecte, que s’ajustava als seus racons fent-la irresistible. Li agradava sentir el recorregut de l’aigua des dels cabells fins a la punta dels dits dels peus, s’abandonava a la sensació de ser només pell, només superfície acariciada. Plaer pur de tacte i res més. Es concentrava sense voler-ho en la pressió de l’aigua, en la temperatura. La cortina tacada de la calç còmplice del plaer onejava arran. El mirall entelat, el marbre replet de pots mig buits de xampús, cremes, mostres de mascaretes. La mirada a l’infinit res no veia de l’attrezzo. Aviat la urgència de sortir abans no s’activés el pla InunCat reactivava primer les mans que s’apartaven per tancar l’aixeta, després les cames per colocar els peus fora de la banyera, un rere l’altre.
Estic al principal que em deixen cada vegada que emigro a Barcelona. El ritual es repeteix si és dijous. Tren, Universitat, claus dins d’un sobre desgastat, olor coneguda, porticons oberts. Avui ho he volgut fer més emocionant i he travessat la Universitat d’extrem a extrem. He entrat per matemàtiques i he sortit per Aribau arriscant-me a ofendre els déus dels lingüistes. M’agrada flirtejar amb el perill. Ningú ha de saber mai que he posat els peus al claustre de matemàtiques, els filòlegs clàssics em retirarien la paraula i seria una catàstrofe no poder parlar llatí amb ningú que estigui viu. Quan he arribat a la zona de filologia estava tan excitada com tot el Vaticà fa uns dies. De fet, porto el meu jersei rosa i unes sabates vermelles que si te les mires amb amor podrien ser fins i tot del color porpre. M’he sentit com el cardenal que custodia el document abans de sortir al balcó. Nervis, emoció, la consciència de transcendir en una sola passa que t’aboca al que tothom espera de tu. La passa que et defineix perquè has triat el camí que porta al claustre de filologia, que té el punt d’informació que em custodia les claus del principal dels porticons.
Taula reservada per cinc. Inicialment per 10 però hi ha baixes. Hem canviat el menú de 20€ per la carta, que és menys arriscat i si finalment hi som només la Magda i jo, no quedarem molt malament. Jo a ella la conec. L’he vista dues vegades i fins i tot he estat a casa seva. És dolça d’entrada i m’agrada, però se li veu una acidesa que encara m’agrada més. Jo sóc més alta i menys rossa, en principi. Això depèn de les perruqueres que no compartim. Parla molt i sedueix fins que t’atrapa. Sí que compartim vivències d’una mena de marits molt particulars que treballen junts. Entre les dues sumem cinc fills i veiem el mateix abisme quan oblidem el present.
Resulta que la família et llegeix. I no només la mare, també les germanes. Totes. I una d’elles, la gran, la que ja torna quan jo ni tan sols he comprat el bitllet d’anada, va i em diu que m’estima. Al Facebook, que no és poca cosa. A més, en un comentari sota un enllaç d’un post del que no em sento especialment orgullosa, d’aquests que faig de pressa i corrents quan em penso que ningú em trobarà a faltar si deixo el cos una estona dipositat en una cadira i allibero ràpidament la ment perquè em porti a buidar una mica el pes que duc molt endins. Em diu que m’estima i que se sent orgullosa de mi. Jo que vull plorar i no puc perquè he estat molta estona a tres quarts de quinze i ara toca connectar-se al món dels que responen a les preguntes i miren l’apm al sofà. No ploro perquè ho vull guardar per quan tingui un moment com aquest que puc deixar un caminet de lletres ordenades per dir que jo també t’estimo, Blanca.
Primer va ser el Caos, després Gea, seguidament el Tàrtar i Eros, després tota la resta. Això és una veritat immutable, per molt que encara ara es dubti d’Hesíode. És veritat que després hi van haver una colla d’edats, la d’or, la d’argent, en el meu cas la de Nutella i tot. Hi va haver lluites de poder entre els déus, intrigues, traïcions i amors prohibits. I mentre passava tot això la civilització s’anava perfilant entre viatges de renfe i erasmus a París.
Els porticons estan sempre oberts. Almenys les tres vegades que he estat al seu pis. Hi deixa entrar la llum del dia i la claror groguenca de les faroles de nit. Davant les finestres dues taules. Una de rodona, on hi hem sopat dues vegades i sobretot hi hem plorat juntes entre cigarret i cigarret. L’altra és un tauló de fusta a sobre de dos cavallets. La taula de treball de l’Octavi. El pis és un principal. Això vol dir que s’hi arriba després d’un tram d’escala i prou. Dóna al carrer. No té balcó, només les finestres dels porticons. La Joana i l’Octavi hi veien una escola, gent vivint als pisos de davant. Lluny, el cel.
Des de fa un temps he redescobert que les nits no són ni per dormir ni per follar. Si tingués memòria recordaria els cinc anys oficials de carrera amb residència a Gràcia, al piset conegut com Fracàs Escolar a Puigmartí 25, on cada semestre ens passàvem una colla de nits sense dormir intentant empollar coses com la consecutio temporum de la sintaxi llatina del Bassols.