Els porticons estan sempre oberts. Almenys les tres vegades que he estat al seu pis. Hi deixa entrar la llum del dia i la claror groguenca de les faroles de nit. Davant les finestres dues taules. Una de rodona, on hi hem sopat dues vegades i sobretot hi hem plorat juntes entre cigarret i cigarret. L’altra és un tauló de fusta a sobre de dos cavallets. La taula de treball de l’Octavi. El pis és un principal. Això vol dir que s’hi arriba després d’un tram d’escala i prou. Dóna al carrer. No té balcó, només les finestres dels porticons. La Joana i l’Octavi hi veien una escola, gent vivint als pisos de davant. Lluny, el cel.
Quan surto de l’estació de rodalies enfilo les escales que et deixen a la sortida de la Rambla. Els peus em porten sols cap a la Universitat. Entro per filologia i m’entrebanco expressament per sentir la sonoritat de la pedra desgastada. Estic a casa. Sento olors conegudes i saludo al Trueba, que encara no sé el seu nom. Vaig directe al punt d’informació on la Joana m’ha deixat el sobre amb les claus. La lletra de caixa alta és perfilada, de traç segur i diu el meu nom. Em sorprèn que el sobre estigui tancat del tot. Me la imagino mullant la solapa del sobre i regirant el bolso en busca del bolígraf que també sap escriure en majúscules.
Són les tres de la tarda i esbufego per no arribar tard al tren de i quart. A les cinc m’esperen a l’altra punta de Barcelona. A les set arribaré amb el temps just per recollir les claus i afanyar-me perquè avui sopem caldo, que està mig fet, i encara ha de bullir una estona més. Però estic al tren mirant la vinya i escoltant música que fa més d’un any que escolto. Quan encara no coneixia els porticons que tancaré avui a la nit perquè he de dormir, Joana, mentre tu plores. L’endemà encara em diràs que quina sort de poder plorar acompanyada i jo que et diré que de res, que dijous hi tornem.
12
Des de fa un temps he redescobert que les nits no són ni per dormir ni per follar. Si tingués memòria recordaria els cinc anys oficials de carrera amb residència a Gràcia, al piset conegut com Fracàs Escolar a Puigmartí 25, on cada semestre ens passàvem una colla de nits sense dormir intentant empollar coses com la consecutio temporum de la sintaxi llatina del Bassols.
Estimo la Joana des de fa molt de temps. Cada vegada que ens veiem, que passa un cop cada molt, descobrim que ens hem comprat la mateixa cosa. Quan ens vam veure la setmana passada dúiem les mateixes Ray-Ban.
Que el vent que et toqui a la cara i ho sentis. Tenir fred i morir-se, tenir calor i morir-se. Passar la mà per sobre d’una taula d’Ikea d’aquelles que en diuen de fusta sense tractar i sentir totes les irregularitats.
Aquesta setmana he hagut de gestionar una quantitat de jos ingent. Per això m’he infartat unes quantes vegades. Diumenge vaig haver de materialitzar una recepta de quiche, dimarts vaig estar en una conferència de l’Emili Duró, dimecres em van proclamar delegada vitalícia de la classe de tercer de primària-A, mig divendres vaig ser empresària sense escrúpols i l’altre mig, càmera d’esdeveniments infantils.
Un dia vaig conèixer la Judith que em va semblar la persona més fascinant del planeta. Era molt intel·ligent i tenia uns cabells tan fins que s’escolaven entre els dits com el temps en un rellotge de sorra. Més tard la Maria em va fer descobrir que hi ha ànimes autèntiques indomables que tenen un camí traçat i que si tens sort podràs compartir amb elles part de l’itinerari. El tram final del nostre camí particular el vam fer juntament amb la Sandra, que em va demostrar que el caràcter no es modula fàcilment. l’Elisabet era tota dolçor i candidesa fins que va deixar de ser-ho i ja no la veia com l’havia vist i va arribar la Joana, de dia i l’Anna, de nit. Millors amigues i millors persones amb mil arestes que punxen i guareixen a la vegada i no sé mai quan parlo amb elles si aquell dia la ferida serà més profunda o bé m’alleugeriran el dolor aquest de ser viu i dubtar però encertar-la perquè no hi ha més remei. I només he compartit amb elles un espai petit d’aquesta vida, però puc dir-ne d’elles que són dones fortes que no es dobleguen i que en algun moment les he estimat com mai ni ningú crec que ho pugui fer. I quan en trobo d’altres, de dones extraordinàries, que no he tingut prou temps per conèixer-les, la Marta, la Clara, l’Eva, hi veig les evolucions, com els Pokemon, d’aquestes grans amigues que m’han fet ser com sóc. I em deixo conscientment les de la meva etapa actual perquè no les puc anomenar a totes sense deixar-me’n alguna.
La nevera brama