Taula reservada per cinc. Inicialment per 10 però hi ha baixes. Hem canviat el menú de 20€ per la carta, que és menys arriscat i si finalment hi som només la Magda i jo, no quedarem molt malament. Jo a ella la conec. L’he vista dues vegades i fins i tot he estat a casa seva. És dolça d’entrada i m’agrada, però se li veu una acidesa que encara m’agrada més. Jo sóc més alta i menys rossa, en principi. Això depèn de les perruqueres que no compartim. Parla molt i sedueix fins que t’atrapa. Sí que compartim vivències d’una mena de marits molt particulars que treballen junts. Entre les dues sumem cinc fills i veiem el mateix abisme quan oblidem el present.
L’Eduard arriba puntual i ens reconeix. No sé qui li ha donat les indicacions precises del restaurant on ens hem de trobar però el fet és que ha conduït una bona estona per la nacional i ha pogut aparcar a no arriba 100 metres del restaurant. Això em descol·loca. No entenc com la gent arriba allà on se’ls cita amb aquesta facilitat. Per sort porta un mòbil com el meu i no s’ha deixat el carregador. Durant els gintònics podré endollar el telèfon dues taules més enllà perquè no he insistit prou a l’hora de reservar una taula a prop d’una font d’energia apta per Samsungs. No es mou del seu lloc durant tot el sopar. Crec que orbitem al seu voltant.
El Roger no l’esperava. Ell tampoc a mi. Parla amb el Marc i s’hi entén. És còmplice de la Magda com jo crec que ho seré a l’hora dels postres. És el que té menys followers i no crec que això li tregui la son. Diu que té una nòvia amb qui no viu ni tampoc la veu gaire. Els que sumem segles de relacions de parella estable ho trobem genial, ideal. Durant els segons el proclamem el nostre ídol però en el fons tothom pensa en aquell moment de tornar al llit i trobar-te’l ocupat per la persona que et sap tocar amb precisió de cirurgià. Em queda el dubte si tot el que explica ho diu ell o surt de la Magda.
En Marc arriba tard. Les ulleres li rellisquen nas avall per poder veure-hi millor. Aconseguim no parlar de feina de manera molt evident durant tot el sopar, perquè ell i jo sí que ens coneixem. De fet, aprofitem per acordar que els cafès a partir d’ara els pagarà l’empresa que compartim. Això és tota la llicència que ens permetem. Procura menjar ràpid perquè sap que si no ho fa, em menjaré el seu plat. Veig que la Magda també pica dels plats dels altres. Un punt més al seu favor. Parla de coses d’informàtica que no escolto perquè de segons quines perversions prefereixo quedar-me’n al marge, no fos cas que em contamini i a més de fer els continguts amb llengües normals, ho hagi de fer també amb les friquis.
A l’hora dels gintònics ja ens coneixem i el que és millor, hem plorat de riure. Tres se’n van amb cotxe, dos a peu. A l’Eduard li hem de donar les últimes indicacions perquè de tornada agafa l’autopista. Sé que ha arribat sa i estalvi a casa seva perquè ens ha fet un tuit. Això només ho fan les bones persones.
Birba. Quan algú tria aquella mena de neules, agafo la jaqueta i me’n vaig a comprar tabac. Si n’agafen una de les embolicades, sé que ens entendrem a la primera.
Sota la dutxa no es sentia despullada. Cada gota que regalimava era part d’un teixit perfecte, que s’ajustava als seus racons fent-la irresistible. Li agradava sentir el recorregut de l’aigua des dels cabells fins a la punta dels dits dels peus, s’abandonava a la sensació de ser només pell, només superfície acariciada. Plaer pur de tacte i res més. Es concentrava sense voler-ho en la pressió de l’aigua, en la temperatura. La cortina tacada de la calç còmplice del plaer onejava arran. El mirall entelat, el marbre replet de pots mig buits de xampús, cremes, mostres de mascaretes. La mirada a l’infinit res no veia de l’attrezzo. Aviat la urgència de sortir abans no s’activés el pla InunCat reactivava primer les mans que s’apartaven per tancar l’aixeta, després les cames per colocar els peus fora de la banyera, un rere l’altre.
Estic al principal que em deixen cada vegada que emigro a Barcelona. El ritual es repeteix si és dijous. Tren, Universitat, claus dins d’un sobre desgastat, olor coneguda, porticons oberts. Avui ho he volgut fer més emocionant i he travessat la Universitat d’extrem a extrem. He entrat per matemàtiques i he sortit per Aribau arriscant-me a ofendre els déus dels lingüistes. M’agrada flirtejar amb el perill. Ningú ha de saber mai que he posat els peus al claustre de matemàtiques, els filòlegs clàssics em retirarien la paraula i seria una catàstrofe no poder parlar llatí amb ningú que estigui viu. Quan he arribat a la zona de filologia estava tan excitada com tot el Vaticà fa uns dies. De fet, porto el meu jersei rosa i unes sabates vermelles que si te les mires amb amor podrien ser fins i tot del color porpre. M’he sentit com el cardenal que custodia el document abans de sortir al balcó. Nervis, emoció, la consciència de transcendir en una sola passa que t’aboca al que tothom espera de tu. La passa que et defineix perquè has triat el camí que porta al claustre de filologia, que té el punt d’informació que em custodia les claus del principal dels porticons.
Resulta que la família et llegeix. I no només la mare, també les germanes. Totes. I una d’elles, la gran, la que ja torna quan jo ni tan sols he comprat el bitllet d’anada, va i em diu que m’estima. Al Facebook, que no és poca cosa. A més, en un comentari sota un enllaç d’un post del que no em sento especialment orgullosa, d’aquests que faig de pressa i corrents quan em penso que ningú em trobarà a faltar si deixo el cos una estona dipositat en una cadira i allibero ràpidament la ment perquè em porti a buidar una mica el pes que duc molt endins. Em diu que m’estima i que se sent orgullosa de mi. Jo que vull plorar i no puc perquè he estat molta estona a tres quarts de quinze i ara toca connectar-se al món dels que responen a les preguntes i miren l’apm al sofà. No ploro perquè ho vull guardar per quan tingui un moment com aquest que puc deixar un caminet de lletres ordenades per dir que jo també t’estimo, Blanca.
Primer va ser el Caos, després Gea, seguidament el Tàrtar i Eros, després tota la resta. Això és una veritat immutable, per molt que encara ara es dubti d’Hesíode. És veritat que després hi van haver una colla d’edats, la d’or, la d’argent, en el meu cas la de Nutella i tot. Hi va haver lluites de poder entre els déus, intrigues, traïcions i amors prohibits. I mentre passava tot això la civilització s’anava perfilant entre viatges de renfe i erasmus a París.
Els porticons estan sempre oberts. Almenys les tres vegades que he estat al seu pis. Hi deixa entrar la llum del dia i la claror groguenca de les faroles de nit. Davant les finestres dues taules. Una de rodona, on hi hem sopat dues vegades i sobretot hi hem plorat juntes entre cigarret i cigarret. L’altra és un tauló de fusta a sobre de dos cavallets. La taula de treball de l’Octavi. El pis és un principal. Això vol dir que s’hi arriba després d’un tram d’escala i prou. Dóna al carrer. No té balcó, només les finestres dels porticons. La Joana i l’Octavi hi veien una escola, gent vivint als pisos de davant. Lluny, el cel.
Des de fa un temps he redescobert que les nits no són ni per dormir ni per follar. Si tingués memòria recordaria els cinc anys oficials de carrera amb residència a Gràcia, al piset conegut com Fracàs Escolar a Puigmartí 25, on cada semestre ens passàvem una colla de nits sense dormir intentant empollar coses com la consecutio temporum de la sintaxi llatina del Bassols.
Estimo la Joana des de fa molt de temps. Cada vegada que ens veiem, que passa un cop cada molt, descobrim que ens hem comprat la mateixa cosa. Quan ens vam veure la setmana passada dúiem les mateixes Ray-Ban.